Abaixar l'IRPF de les rendes baixes?
Sembla que les administracions, i en particular la Generalitat, a partir de les seves pròpies competències, estudien reduir la fiscalitat de les rendes baixes a l’IRPF. La polèmica l’ha obert la pujada recent del salari mínim interprofessional, que es va dur a terme sense tocar el mínim exempt. Això fa que, marginalment, més gent del grup de rendes baixes hagi de presentar la declaració de la renda pel fet de no estar coberta per aquella exempció. Aquesta qüestió és a la teulada del Parlament espanyol. En canvi, el català emprèn la reforma abaixant el tipus a les rendes baixes (sembla ser que un puntet, del 10,5% al 9,5%, subjecte a l’aprovació final). Així, si aquesta és la voluntat, la millor manera de reduir la fiscalitat dels qui guanyen poc, donades les competències actuals de la Generalitat, efectivament és disminuir el tipus impositiu per a aquestes rendes, i no pas eximint-los de l’obligatorietat de declarar, com alguns partits pretenen. M’explico. Una cosa és fer la declaració de renda, i una altra tributar per IRPF. Eximir era una manera de reduir càrregues administratives, a partir del supòsit que fer la declaració és complex. Avui, però, amb retencions i un mínim d’informàtica, aquesta càrrega ja és minsa. I eximir de fer declaracions té més contrapartides que beneficis. Tothom qui tingui una renda percebuda durant l’any hauria de notificar-ho a Hisenda; i, si és el cas, no tan sols no tributar, sinó més aviat rebre "crèdit fiscal". La declaració de les circumstàncies personals i familiars no deixa de ser una fotografia de la realitat dels contribuents que ha de permetre afinar tant els impostos a pagar com el dret a rebre prestacions. A partir de les deduccions, bonificacions i tipus diferenciats és possible ajustar impostos i subsidis, i prestacions universals, però ajustades a la situació de cadascú. No es tracta de recaptar més, sinó de, a pressupost neutral, ser més curosos amb qui paga i qui rep.
L’elevació dels actuals mínims exempts, igualant-los al salari mínim i anul·lant així l’obligació de declarar, impediria el coneixement de la situació de cada potencial contribuent o beneficiari, i faria més difícil la justícia fiscal. No tindríem la radiografia de les contingències de cada contribuent, i amb això es perdria un mecanisme de control (entre allò que es diu que es percep i allò que es gasta) i no es permetria que des de la mateixa declaració es poguessin combinar mesures de política pública que, per ser efectives, han de poder incidir en els més necessitats. Cal que els tractaments fiscals siguin més precisos que el "tot o res" que s'estableix per a llindars determinats de renda o segons nivells quan se superen certs intervals. Convé que les declaracions facin possible la concreció de mesures segons composició d’ingressos i de despeses; per exemple, en el cas d'aplicar copagaments o taxes, recuperables equitativament com a despeses deduïbles només per a un grup de declarants determinats, o despeses en favor dels més fràgils, d’aquells amb més càrregues familiars... amb l’objectiu de millorar la capacitat adquisitiva final del contribuent. Així ho explicitàvem els experts que vam redactar la proposta recent de reforma tributària: "Per a la millora de l’equitat, es recomana disminuir la càrrega tributària suportada per les rendes del treball més baixes, elevar la reducció ja existent i compensar-les mitjançant l’augment de la quantitat fixa, en concepte de les despeses generals en què ha d’incórrer un treballador a la vista de la contribució que fa a la base imposable de l’IRPF [...] des de l’evidència acadèmica que es té del seu impacte positiu sobre l’oferta de treball, especialment en la decisió de participació en el mercat laboral" (punt 2.1.2 del Libro Blanco del Comité de personas expertas, 2022). Per a la gent que cobra poc, doncs, la millor política no és ni l'elevació del mínim exempt ni la rebaixa de l'IRPF, sinó reduir-los la quantitat dels rendiments nets del treball que tributen. Però això queda fora de les competències autonòmiques, i només l’Estat ho pot instrumentar.
Pel que fa als qui no són perceptors de renda, certament no han de –ni poden– fer declaració anual. Aquests haurien de ser el focus de la política social, més que no pas de la fiscal, i sota unes altres derivades.
