Baixes de mestres? Poques!

Llegim un article de Diana Silva, a l'ARA, que explica que les baixes mèdiques entre els docents es disparen. Mar Hurtado, mestra durant dècades, ara presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, li explica que no es pot atendre la realitat de les aules com sempre s’ha fet. "Abans, una classe de 30 alumnes d'institut, més o menys, la portaves bé. Ara hi ha una diversitat tan bèstia i es requereix una atenció individualitzada tan gran que amb una sola persona no n'hi ha prou".

Certament, per a un sol mestre és impossible portar una classe en què una tercera part dels nens són nouvinguts, tots amb realitats diferents, i una tercera part, necessita plans individuals. En una aula poden haver-hi uns quants nens estrangers que han arribat a mig curs. I un que repeteix, perquè va arribar a mig curs l’any passat, i que només espera marxar d’allà. Poden haver-n’hi uns quants que no entenguin català o castellà i que es passin l’hora mirant l’ordinador. N’hi pot haver algun que només parli anglès. Molts poden sentir-se plens de ràbia, perquè no volien de cap manera passar per això que estan passant. Molts poden sentir-se plens de ràbia, perquè aquests companys rabiosos enreden i destorben. N’hi poden haver alguns amb currículum adaptat, algun que estigui malalt i falti molt a classe, algun que vingui d’una escola “innovadora” i ara es trobi que li demanen coses molt diferents... Ni el Déu Ganeix, amb els seus quatre braços multitasques i la seva famosa panxa absorbidora d’energies negatives per tornar-les positives podria adaptar tants plans individuals. Les solucions a aquesta complexitat són urgents i només van en una direcció: falta personal. La resta de receptes seran paternalistes i pelleringoses (si venen de les esquerres) o dràstiques i cunyades (si venen de les dretes). A mi no m’estranya que hi hagi mestres que necessitin una baixa. El que m’estranya és que no hi hagi alumnes que també.