Els Balcans, al rescat d’Europa
Aquest titular, un pèl distòpic, podria ser una realitat abans del que ens pensem, si ens fixem en la velocitat amb què els populismes d’extrema dreta van impregnant els membres de la Unió Europea. Obrirem els ulls un 30 de gener de 2033 i ens adonarem que, cent anys després, s’està instal·lant a Brussel·les una versió 2.0 de la Machtergreifung que va portar Adolf Hitler al poder, amb la paradoxa que ens ho podríem haver de jugar tot a l’ampliació a l’Est per sumar nova sang blava, europeista, i salvar, d’aquesta manera, el projecte integrador i pacifista de Jean Monnet.
En menys de dues legislatures, o molt abans si el partit d’Alice Weidel (Alternativa per a Alemanya) s’imposa a les eleccions avançades del 23-F, la majoria dels fundadors de la comunitat europea, Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia i els Països Baixos, podrien estar controlats per l’extrema dreta antieuropea. Un gir radical en només set dècades, inimaginable en acabar la II Guerra Mundial i la costosa derrota del nazisme i, menys encara, trenta anys després de la caiguda del Mur, el final de la Guerra Freda, la desintegració de la Unió Soviètica i el genocidi als Balcans.
Defensar la llibertat, la democràcia i els drets humans ha costat molta sang, sacrificis, renúncies i consensos, i ha posat a prova una complexa integració, amb set ampliacions i un Brexit, per a la seguretat de 450 milions d’europeus en 27 països. Però mai havien passat més de 10 anys entre una ampliació i la següent. El fre ha coincidit amb l’auge dels extremismes, els negacionismes, els sobiranismes, els aïllacionismes i els supremacismes. Però en lloc de comprar l’agenda de l’extrema dreta, a la UE hauríem d’accelerar el final de les obres, reforçar les bastides i fumigar el corc que se’ns està menjant per dins.
Des de l’accés de Croàcia, el 2013, una desena de països de la sala d’espera han anat rebent allargs de Brussel·les, fins a la invasió russa d’Ucraïna. Són els sis països dels Balcans Occidentals: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia; a més de Geòrgia, Moldàvia, l’eterna i controvertida candidata Turquia, i la mateixa Ucraïna. ¿Es pot permetre la UE un forat negre al heartland del Continent –com definia aquesta regió el pare de la geoestratègia Sir Halford John Mackinder– o potser valdria la pena incorporar-hi més de 180 milions d’ànimes (un terç més), que encara creuen en la bandera blava dels dotze estels daurats com l’única esperança de supervivència?
De la seva tossuderia europeista en són testimoni recent les multitudinàries manifestacions diàries a Tbilisi contra la decisió del govern d’ajornar quatre anys les negociacions d’adhesió; l’estreta victòria dels proeuropeus (50,38%) al referèndum constitucional d’octubre a Moldàvia, després d’una forta ingerència russa; la batalla de la coalició proeuropea per anul·lar les presidencials a Romania arran de la controvertida victòria del candidat del Kremlin, l’ultra Calin Georgescu; les massives protestes a Belgrad contra l’autoritarisme del president Aleksandar Vučić; el vot de càstig a Zagreb contra el candidat presidencial del premier Andrej Plenković, massa escorat a la dreta; i l’inusual consens institucional a Sarajevo per accelerar les reformes.
L’enemic, els de la coalició de l’isme més bàsic, l’ultraegoisme, és poderós, té recursos il·limitats, no coneix regles i ja ha fitxat diversos líders europeus, des de Viktor Orbán a Hongria fins a Giorgia Meloni a Itàlia, passant per Nigel Farage al Regne Unit, Marine Le Pen a França, Geert Wilders als Països Baixos, Robert Fico a Eslovàquia o Milorad Dodik a l’entitat sèrbia de Bòsnia. Tots ells, de bracet dels gurus llibertaris Steve Bannon i Elon Musk, es veuen asseguts al club dels Trump, Putin, Xi Jinping, Milei, Erdogan, Modi, Bin Salman i Netanyahu. El següent objectiu són Herbert Kickl a Àustria i Weidel a Alemanya.
L’anhel de la regió per adherir-se a Europa és salvable, excepte que els Criteris de Copenhaguen esdevinguin una llosa massa difícil de suportar. ¿Podem exigir als nouvinguts una pulcritud amb aquests criteris quan la democràcia, els drets humans i el benestar social estan amenaçats als mateixos països fundadors?
L’assalt de la ultradreta als principals Parlaments i cancelleries europeus, així com al Leopoldruimte (complex del Parlament Europeu a Brussel·les), està en marxa, però, a diferència de com va utilitzar Hitler el concepte d’espai vital, aquesta vegada l’est d’Europa pot esdevenir el lebensraum des d’on la Unió Europea es rescati a si mateixa.
La Síndrome 1933, analitzada per Sigmund Ginzberg, no és casual. Aquest déjà-vu dels discursos feixistes es reprodueix, un segle després, quan no queda pràcticament cap memòria viva de l’Holocaust i només en trobem referències als llibres d’història que els nous votants d’extrema dreta no volen, ni poden, llegir a les xarxes. En canvi, als Balcans o a Ucraïna, les generacions que estan arribant al poder tenen molt clares i fresques encara les conseqüències nefastes dels discursos d’odi.
