El banc dels ganduls

Estic assegut al banc dels ganduls de Cort i un matrimoni francès amb un plànol a la mà em pregunta com arribar al carrer dels Fideus. Just girant pel carrer Cadena, el primer a l’esquera. Quan hi arribava he vist quatre creuers al port. La sonoritat del francès conjuga harmoniosa als carrers de la ciutat. Una sensació d’invasió en menor grau. Complicitat mediterrània. Una amiga meva marroquina m’acaba de dir que el català i el francès són semblants. Em parla en català.

El banc és un observatori. El banc, l’altre, el de la societat mercantil i financera, continua inamovible en el local de la vella llibreria. L’antic aparador, envidriat, literari i d’aire modernista de la primitiva façana, fou silenciat per l’opacitat de l’arquitectura del pragmatisme financer. El resultat no va ser gens bo. Allà segueix; ara, entre dos hotels de nou encuny. Un d’ells tan nou que encara està en construcció. Capital suec. Al capital suec li passa el mateix que a l’idioma francès: sembla més amable. La imatge del ‘premier’ Palme passejant sense escorta per Estocolm o la ‘dolce vita’ d’Anita Ekberg? Tot pot ser. Per ventura faltaria posar-hi algun toc enigmàtic, a l’estil dels Larsson, Asa i Stieg, per imaginar de què va la cosa.

Curiosament en francès és ‘Hotel de Ville’ i no deixa de ser sarcàstic. Des del banc de l’ajuntament observo els hotels de la plaça de la vila. La plaça està envaïda per les taules i cadires de les terrasses. L’hospitalitat del país és tan immensa que a tot arreu hem convertit els més preuats espais públics en menjadors col·lectius. I diuen que els aborígens no somriuen prou. Els ajuntaments lloguen les places per treure’n un benefici, espero que no facin una llei que les permeti alienar. Segur que el que està passant no cap en el capítol del valor d’ús i valor de canvi, ni en el passatge dels mercaders en el temple, però s’hi acosta. La funció per la qual s’havien creat aquests espais temporalment deixa d’existir i se’ls dóna un ús nou, distint de l’original. L’espai públic adquireix un valor comercial. Seguim amb la més pura tradició del nostrat model.

Quan es posi en funcionament el nou palau de congressos, la pressió sobre l’oferta d’allotjament a Ciutat encara augmentarà més. Una nova demanda, a sumar a la darrera nova demanda, que ja s’havia sumat a la penúltima darrera nova demanda… No substituïm, sumam. Espero que, aquest cop, els hotels de les rodalies de Palma faran l’esforç per millorar i estar a l’altura de les necessitats i no continuaran indecents, a l’empara d’una vella llicència, esperant l’arribada del darrer del pitjor dels paquets turístics. A Cas Català, Sant Agustí, Cala Major i Can Pastilla existeixen establiments hotelers, concebuts en la seva construcció inicial com a hotels de quatre estrelles, que avui suportarien perfectament una reconversió a hotels de ciutat.

Els nostres vells insensats sabien el que feien en construir els hotels i les residències allà, damunt les roques, amb la vista a l’horitzó i oberts a la imaginació. Des de la terrassa, un còctel de ciutat i mar. El ‘dray’ del turisme. La qualitat del lloc continua existint. Per ventura no amb tota l’esplendor natural d’antany, un tant desgastada, desllustrada per l’ús, però la referència de les coordenades geofísiques és inamovible. Seria una humiliació ignorar-ho i un despropòsit no reconduir els recursos existents a la demanda futura.

Parlam de còctel de qualitat, però totes aquestes places obsoletes estan sotmeses al dictat dels venedors a granel que han jugat amb la debilitat de caràcter i la cobdícia famèlica de molts de propietaris per continuar imposant el seu criteri i el seu model. El seu model és el contramodel del que necessitem, ha dit una destacada dirigent empresarial. Establiments situats en indrets privilegiats continuen esperant omplir amb paquets al més baix preu. Una contradicció que no s’explica per la falta d’oportunitats, sinó per la incapacitat de decidir a casa pròpia. De la por del poder a la por de poder, que condueix a la irresponsabilitat, seria un titular. És una irresponsabilitat continuar creixent a Ciutat tenint un estoc de places infrautilitzades al mateix municipi. Que la ciutat estava destinada a ser un lloc d’èxit turístic no era difícil d’endevinar, el que no imaginàvem era la reticència a afrontar el repte del canvi.

La llibreria Ramon Llull i la Literanta estan a tir de pedra del banc dels ganduls, que, a més d’observatori, és un bon lloc per fullejar els llibres acabats de comprar. Just a la nova introducció de l’edició que tinc entre les mans de ‘Manhattan 45’, de Jan Morris, aquest diu que li agradaria pensar que aquells que estimem aquest vell i magnífic lloc (Manhattan) tant en el seu orgull com en el seu patetisme, en la perspectiva d’un temps no tan llunyà (l’any 1945), tinguessin la sensació d’estar llegint sobre la seva personalitat actual. Una suggestiva idea que m'agrada, però que en el banc de pedra fa calfreds.