Bancs: beneficis històrics i ¿poca generositat?

La reputació dels bancs es qüestiona sovint: manca d'atenció a la gent gran; la desaparició de caixers en pobles; sous de directius estratosfèrics –fins i tot quan van ser rescatats–; abusos en algunes clàusules... I ara, uns excel·lents resultats financers.

Els interessos que continuen de pujada tenen l'objectiu de "refredar l'economia". I una economia es refreda reduint el consum, reduint la inversió i afavorint l'estalvi. En aquest cicle, molt simplificat, també cal controlar que no es produeixi un increment dels sous equivalent a la inflació, que provocaria un subsegüent increment de preus, i que continuaria l'espiral inflacionària indefinidament. Per tant, almenys a curt termini, que aquestes pujades d'interès funcionin passa perquè acceptem un cert empobriment.

En aquest sentit, el consum ja es va reduir durant la segona meitat de l'any passat, amb una previsió de més desacceleració aquest 2023. També es constata una reducció de la inversió: menys hipoteques, menys empreses creades i un increment de concursos de creditors. Ara bé, la tercera part d'aquesta equació, la d'afavorir l'estalvi, no s'està complint. Semblaria lògic que la pujada dels tipus d'interès anés acompanyada d'una millor remuneració dels estalvis que permeti alleujar, parcialment, la pèrdua de valor d’aquests mateixos estalvis en un entorn inflacionari. Doncs bé, això no està passant en el nostre país, o almenys no està passant amb la mateixa intensitat que a la resta de països de la Unió Europea. Per exemple, la remuneració d'un termini fix a dos anys a Espanya és la meitat de la remuneració mitjana europea. Aquesta dada, feta pública simultàniament amb les generoses xifres de beneficis obtinguts per les entitats financeres, ha generat, amb raó, malestar social.

No passa res perquè les empreses tinguin beneficis, però quan aquests beneficis deriven de polítiques públiques que es fan per alleujar una situació econòmica difícil i no de la innovació o bona gestió de la mateixa entitat, no tenen tanta legitimitat ni acceptació social. Si, a més, s'esperava que els bancs, com a agents no neutres, també complissin el seu paper d'afavorir l'estalvi, encara resulta més qüestionable.

Potser aquesta poca generositat a l'hora de retribuir els estalvis és una prevenció davant de la disminució de peticions de crèdits. O una manera subliminar d'intentar compensar les mesures que l'estat espanyol va proposar al sector per alleujar la situació d'algunes famílies: d'una banda, l'actualització del codi de bones pràctiques aprovat al novembre i que preveu mesures que permeten, de manera temporal, congelar o reduir la quota hipotecària; i, d'una altra, un impost extraordinari sobre ingressos i comissions. Un impost que pretén redistribuir una riquesa caiguda del cel, com va passar amb les empreses energètiques. En tot cas, aquestes dues mesures tenen una durada limitada a dos anys i, jutjant pels beneficis reportats, no sembla que hagin tingut gaire impacte. En tot cas, està clar que els grans bancs no necessiten els nostres estalvis, i les previsions és que els interessos aniran pujant però lentament.

Davant d'aquesta situació, no és estrany, doncs, que els petits estalviadors facin cua per comprar deute públic a un generós 3%. Però que no deixa de ser un deute que haurem de retornar entre tots i que impactarà negativament en futurs pressupostos públics.

És important recordar que existeix la llibertat de capitals dins de la Unió Europea i que podem posar els nostres estalvis en altres entitats que ens ofereixin millors condicions. Tot i les crítiques dels usuaris cap a les entitats bancàries, cal reconèixer que tenim inèrcies i certa mandra a l'hora de buscar millors condicions. Sobretot si els estalvis són petits, sovint acabem valorant que no val la pena fer la gestió. I això els bancs ho saben. Els joves continuen amb l'entitat familiar i els més grans amb la que tenen la hipoteca. La conseqüència és que el llistó pel que fa a la competitivitat d'aquest sector és inferior al d'altres productes de consum.

Però com que sembla que encara en tenim per uns mesos més, tant d'inflació com de pujada d'interessos, he decidit fer una comparativa ràpida i les entitats financeres més petites tenen millors condicions, potser perquè necessiten atraure més fons en comparació als grans bancs. Fins i tot he trobat una fintech que compara els dipòsits a tota la Unió Europea: una entitat a Lituània m'ofereix un 3,2%, i amb la màxima qualificació creditícia!