Bancs per a la gent gran
De bancs per a la gent gran no n’hi ha i, malauradament, a menys que siguin públics, no n’hi haurà mai. És una realitat dura, però és la realitat. Amb comptadíssimes excepcions, un jubilat és un persona que va fent amb la seva pensió. Potser té una mica d’estalvi. Potser té una plaça d’aparcament en propietat que li dona un petit complement. I fins i tot potser va ser capaç d’invertir en un apartament quan treballava i el lloguer li permet no malviure de la pensió. Però una persona gran no té els ingressos d’un empresari o un autònom o un professional ben valorat. A una persona gran tampoc se li donen hipoteques ni crèdits a llarg termini perquè la seva esperança de vida ja és curta. No són clients gaire rendibles en assegurances i tampoc són interessants per a un rènting de cotxe o altres productes financers. Una persona gran és, des del punt de vista financer -que no social-, poc interessant. Diguem-ho clarament: no són negoci.
Per una altra banda, un banc és una entitat privada, una empresa que té tota la llibertat per escollir el seu model de negoci. Per decidir horaris d’atenció al públic i, fins i tot, si vol atendre el públic o no. Al nostre país vam perdre la gran majoria de caixes d’estalvi, que eren un model únic a Europa i que feien una tasca social, de proximitat al territori i d’atenció a la gent gran, i que ara ha desaparegut. Les caixes van esdevenir bancs, i ara han de rendir comptes amb els seus accionistes. Tenim la meitat d’oficines que fa deu anys i encara som segons a la UE en oficines per càpita. Abans sortien caixes i oficines com bolets i ens vam malacostumar. També hi ha una mica d’això.
Per descomptat que la gent gran tenen raó amb les reclamacions sobre l’exclusió que estan patint en els serveis financers. Tota la raó. Però no es pot traslladar un problema social al sector privat per molta fitxa bancària que li hagi estat concedida a una entitat. Potser s’haurien d’habilitar oficines públiques per a disposició d’efectiu i per a les quatre operacions bàsiques que concentren el 90% de l’operativa de la gent gran. Però la banca no té l’obligació ni la missió de cobrir les mancances de la bretxa digital entre certs col·lectius.
No ho dic en defensa dels bancs. Ho dic en defensa de la llibertat d’empresa, que és un dret constitucional.