Bancs pacificats
Les superilles passaran a la història com la principal aposta urbanística de l’etapa Colau. Aquí, al costat del renovat mercat de Sant Antoni, les opinions es contradiuen. Segons el consistori, l’afluència de visitants ha pujat, mentre que alguns botiguers es queixen que s’ha complicat l’accés als seus negocis. Sigui quina sigui la realitat, sempre canviant segons a qui preguntis, a aquestes hores del matí sembla que hi ha molta gent disposada a seure en un dels seus bancs i deixar-se portar per la sensació, inèdita a l’Eixample, que el trànsit queda lluny de nosaltres.
Penso en Georges Brassens i la seva cançó sobre els bancs públics, en què canta a les parelles d’amants principiants que es petonegen i fan plans per al futur, asseguts a la vista de tothom, objectiu de mirades obliqües. El cantant de Set la va escriure ja fa molts anys, ara no veig ningú escandalitzar-se amb els dos adolescents que es fan petons davant meu. La gent passa sense fer-ne escarafalls, quasi com si fos de mala educació mirar a aquests dos nois expressant-se mútuament el seu amor, o el que sigui que s’expressen. Potser perquè, com diu Brassens, un banc és més que un lloc on descansen els impotents i els panxuts, i la societat actual els considera un espai d’intimitat, on cadascú interactua de la manera que vol i sap.
El banc públic com a símbol de la ciutat pacificada, de l’urbs que vol tornar a respirar i fer uns minuts de repòs, buscant l’ombra. Les dones que tornen del mercat s’hi acosten amb els carros plens de menjar, i fan una parada en el camí. És fàcil xerrar amb elles, en general opinen que la superilla ha sigut una bona idea, tot i que es queixen de la brutícia, i dels parterres mal cuidats, i de la gent que ocupa els bancs i abandona les seves deixalles a qualsevol lloc. Pel que sembla, han patit, fins i tot, una plaga de rates, fruit de les llargues obres que van portar a aquesta remodelació dels carrers. Una d’elles em diu, però, que el nou paisatge li recorda com era aquest barri, abans no es transformés en un indret car i de moda, ple de locals on mai hi veuràs un veí, un dels epicentres de la restauració hipster. Aquí, la modernitat s’enfronta a la modernitat, paradoxes de la ciutat contemporània.
