"Con dinero y sin dinero
Yo hago siempre lo que quiero
Y mi palabra es la ley
No tengo trono ni reina
Ni nadie que me comprenda
Pero sigo siendo el Rey"
Les informacions aparegudes al diari digital ‘Público’, segons les quals els mòbils dels terroristes que van perpetrar els atemptats de les Rambles de Barcelona i de Cambrils l'agost de 2017 estaven sent controlats per la Policia Nacional i el CNI fins a quatre dies abans que ocorreguessin i que el seu capitost, l'Imam de Ripoll, Abdelkadi és Satty, va ser confident del CNI fins el mateix dia 17 d'agost, plantegen esgarrifoses preguntes: va ser negligència, ineptitud o va haver-hi darrere alguna cosa molt pitjor? Aquestes preguntes, segurament, ja tenen resposta. La qüestió és si nosaltres qualque dia arribarem a conèixer-les. A pesar que pràcticament cap mitjà de comunicació més se n’hagi fet ressò “per falta de proves” –diuen–, resulta paorosa no ja la sola possibilitat que aquestes informacions siguin certes, sinó que s'estigui assenyalant ‘Público’ per així intentar matar el missatger.
Podríem dir que les informacions publicades per Carlos Enrique Bayo són d'una gravetat sense precedents, però, si ho féssim, estaríem oblidant, per exemple, que l'Estat espanyol va assassinar entre 1983 i 1986, a través dels GAL, una trentena de persones. Fins a cert punt, no té rellevància (encara que sigui més trist) que en aquells moments el Govern estigués presidit per un Felipe González nouvingut al poder i que Barrionuevo fos el ministre de l'Interior. És cert que el PSOE mai podrà esborrar les taques de sang de les seves sigles, ni desprendre's de la calç viva, però els crims van ser comesos per l'Estat espanyol. Ningú, en nom d'aquest Estat, ha demanat perdó als familiars de les víctimes. Ni ho farà.
Cal repetir una vegada més –no ens cansarem de fer-ho– que la Transició que va propiciar el Règim del 78 (règim al qual, per cert, Podemos va venir a ser alternativa) va deixar intactes totes les estructures policials i judicials de la dictadura franquista. El PSOE, que va prometre “CANVI”, va tenir l'oportunitat de derrocar-les, però va renunciar a això; aquest mateix PSOE que avui es mostra altiu i desdenyós per formar un govern de coalició amb la seva esquerra perquè la vol aplatar al màxim (alerta no s'acabi aplatant Sánchez a si mateix); aquest mateix PSOE que omet i silencia en el discurs de la seva fallida investidura tota al·lusió a la situació a Catalunya; el mateix que interpel·la Rivera i Ciutadans i la resta de ‘bandes de mariachis del 78’ perquè, amb la seva abstenció, el facin President.
Mentrestant, a les presons catalanes 12 persones coneixeran, probablement al setembre, la sentència de l'anomenat Judici del Procés. Polítics, polítiques i activistes socials poden ser condemnades a penes de 20 anys de presó. Cap d'elles ha comès mai un acte violent. El pacifisme i la no violència han inspirat sempre els actes pels quals se'ls acusa. Amb ràbia i perplexitat, amb angoixa i dolor, estem a punt de comprovar que pujar a un cotxe de la Guàrdia Civil per dirigir-se, megàfon en mà, a tanta gent concentrada per demanar civisme i pacifisme, per demanar que la gent tornés a casa seva, pot suposar una condemna similar a la d'haver col·locat en aquest cotxe una bomba llepassa. Ningú que pretengui ésser humà és capaç d'entendre-ho ni d'acceptar-ho. PP, Cs, VOX i també el PSOE, així com els seus portaveus als mitjans, afirmen que van intentar fer un Cop d'estat. Però sens dubte, és l'Estat qui els copeja.
Hi ha unes clavegueres que van per sota de les voreres per les quals caminam tots els dies, per sota de les calçades per les quals ens desplaçam amb bicicleta, bus o cotxe. Sabem que existeixen, però no ens arriba la seva pudor. Ignoram les atrocitats que amaguen, podem intuir-les, però no les veiem. I hi ha altres clavegueres que sí que veiem, que van per sobre d'aquests mateixos carrers, que ens copegen i amenacen des del seu mal anomenat Estat de Dret. Amb la seva pudor a sofre i les seves negres togues poden enfosquir el nostre futur, aplicant lleis que han estat fetes per ser temudes, perquè siguem cada vegada menys lliures.
El que va passar a Catalunya al setembre i octubre de 2017 va ser una de les majors revolucions pacífiques viscudes a l'Europa Occidental que coneixem. Venia precedit d'anys de multitudinàries i pacífiques manifestacions, de determinació i esforç col·lectiu. Però aquest 1-O l'Estat espanyol va llançar per les seves clavegueres la violentíssima ràbia que li va provocar el perillós desafiament d'urnes i paperetes. Ningú va imaginar que hi hauria tants cops, tanta sang i tantes llàgrimes. Potser va ser un error de càlcul, no tenir en compte l'existència d'aquestes clavegueres.
A França i a Itàlia, les dones no van poder votar fins finalitzada la segona guerra mundial. A Suïssa, fins a 1971. Algú dubta que aquest dret els pertanyia i que estava segrestat pels homes i l'Estat? Ni aquest Estat ni aquests homes els van atorgar aquest dret. Senzillament, van reconèixer que havien comès el delicte d'usurpar-lo durant moltes, moltes dècades. Qualque dia, si la democràcia avança, els pobles podran decidir el seu futur i a futures generacions podrà semblar-los impensable que aquest dret hagi estat segrestat durant tants segles.
El Suprem sap que totes les persones acusades són innocents dels càrrecs que se'ls imputen, com sabien fa anys que la insubmissió no era un delicte que pogués ser castigat amb penes que suposaven l'ingrés a la presó. Va haver-hi jutges que van buscar la manera d'evitar aquesta atrocitat i van absoldre. Molts d’altres van condemnar. Però va ser l'Estat espanyol, a través de les seves lleis i els seus fiscals, el que els va empresonar; el mateix Estat que –si es confirmen les informacions de ‘Público’– és capaç de tenir com a confident el capitost d'uns atemptats podrà ser capaç de condemnar aquestes persones que sempre han condemnat i combatut la violencia. Un Estat que balla al so de la música d'aquesta ‘banda de mariachis del 78’ que, si poguessin, retallarien fins a la llibertat de fer bromes sobre ells. No podem acceptar-ho sense més ni resignar-nos. No és només per aquestes persones que porten més de dos anys a la presó per fer política i reivindicar el dret a votar de forma pacífica. És per totes nosaltres i per la llibertat.