La banda Puig / Un bon tros a l'olla

La banda Puig

Ha mort Mariano Puig, l’home que va forjar l’imperi del perfum. Empresari. Indomable. Impulsor. Universal. Quan la premsa especialitzada aplega tots aquests adjectius, cal llegir la història. Fill del fundador, amb trenta anys ja era el director de la companyia, exportava Agua Lavanda Puig als Estats Units i no trigava a tancar un acord amb Paco Rabanne per crear les fragàncies de la moda de París. Sempre va picar alt i, a l’hora de passar el relleu al seu fill Marc, va ser fidel al seu lema dels cinc moments de la vida: “l’etapa d’aprendre a fer, la de fer, la d’ensenyar a fer, la de fer fer i la de deixar de fer”. La qüestió és fer. Així, avui, la gran multinacional de perfums, cosmètics i moda factura més de 2.000 milions d’euros a l’any i les tres generacions de Puig són el paradigma de l’èxit català al món. 

L’empresa familiar ha estat fonamental, en els últims cent anys, per entendre el país que tenim, la vertebració social i aquest necessari triangle isòsceles –a vegades curt d’un costat, a vegades curt de l’altre– entre treball, estalvi i hereus. Pencant de valent, moltes famílies han sabut deixar enrere l’auca del senyor Esteve i han convertit la botigueta en un negoci ambiciós i modern. El grup Puig n’és, amb Grífols i alguna altra, l’expressió màxima. El país encara s’aguanta per tanta empresa familiar de mida més humana que hi deixa les banyes i les hores, que està orgullosa de donar feina a tanta gent com pot i, per discreció, s’estima més no sortir als diaris. Ara, però, totes elles tenen la sensació que se’ls posen massa bastons a les rodes. Cada cop és més difícil continuar el negoci familiar perquè hi ha –consideren– una persecució que fa pudor de demagògia. El que no asfixia l’impost de patrimoni, t’ho arrabassa el de successions. I, de mica en mica, tenen menys diners i menys ganes de continuar generant coses que facin rutllar l’economia. Si el populisme de rajolí prim se segueix imposant, no hi haurà perfum que ens salvi. 

Un bon tros a l’olla

El 4 de maig hi ha eleccions a la comunitat autònoma de Madrid. I a mi què? Ja entenc que, segons com, Isabel Díaz Ayuso pot convertir-se en el nou puntal del Partit Popular i, qui sap, si en la dona que li pugui començar a fer el llit a Pablo Casado. Ja entenc que deu ser important aclarir si a la Comunitat de Madrid hi ha més gent de dretes que d’esquerres, atès que les enquestes els donen un empat gairebé a la mil·lèsima en la intenció de vot. Es veu que serà molt interessant, també, saber com li va a Pablo Iglesias en aquestes eleccions després d’haver fugit a cuitacorrents de la vicepresidència del govern d’Espanya, algun dia sabrem per què. I què me’n dieu de Ciutadans? Sembla que no només deixaran de tenir la clau de la governabilitat de l’executiu de Madrid sinó que, si repeteixen el daltabaix de les eleccions al Parlament de Catalunya, el 4-M podrien ser les absoltes per a Inés Arrimadas. La mateixa nit dels comicis també hi haurà una fal·lera desmesurada per valorar la força de Vox, valgui la redundància. L’impacte de l’extremíssima dreta serà, de nou, analitzat fent la translació a la política de tot l’Estat. I, una vegada més, ens haurem instal·lat en la sinècdoque sobreinterpretativa que agafa la part pel tot i, així, anirem traient conclusions amb tendència a l’infinit. Es veu, doncs, que aquestes eleccions de Madrid seran cabdals. Per a ells, esclar. Però, a jutjar per la quantitat de pàgines, d’hores i d’anàlisi que els mitjans catalans dediquem a aquesta campanya, hom diria que ens ha de canviar la vida o que ens ha de revelar no se sap ben bé què. Ja s’ho faran. El seguiment que fem des d’aquí d’aquestes eleccions –i encara ens queden dues setmanes de matraca– és d’un sucursalisme absolut. I això no podem dir que sigui culpa de Madrid. És ben nostra, per aquesta mena d’obsessió centralista que, quan no ens l’imposen, la proposem nosaltres mateixos, com si la trobéssim a faltar.  

Xavier Bosch és periodista i escriptor