De l’article de Josep-Miquel Servià i Figa (Palamós, 1945 - 2024) publicat a Tele/eXpres (11-IX-1980) l’Onze de Setembre de fa quaranta-quatre anys. Guardonat amb el Premi Avui de Periodisme 1980. Avui fa un mes de la mort de Josep-Miquel Servià, periodista, poeta, narrador i assagista. Amb altres companys com Xavier Ciurana, Ferran Camps o Francesc Granell, era dels que el 1962 compartíem a la Facultat de Dret un modest però ferm bagatge cultural catalanista. A l’Escola de Periodisme de l’Església (CIC) Servià va ser el 1968 de la Promoció Régis Debray, caracteritzada pel seu radicalisme esquerrà.
Enguany els catalunyesos [sic] commemorem per primera vegada la trista data històrica de l'Onze de Setembre amb caràcter de festa nacional oficialment institucionalitzada. La festa que en tots els països sol escaure's en l'aniversari d'una victòria nacional o popular, aquí la fem coincidir amb l'aniversari de la derrota, de la humiliació col·lectiva, de la vexació històrica. Som així de masoquistes. Què hi farem! Derrota o victòria, la cosa ha estat democràticament decidida i heus aquí que avui centenars de balcons lluiran la «senyera». La hi penjaran fins i tot molts d'aquells catalunyesos que parlen als seus fills en castellà, perquè per un dia aquestes coses no fan mal i en els temps que correm encara queden bé. [...] I l'endemà, després d'haver plegat la «senyera» fins-l'any-que-ve-si-Déu-vol, satisfets d'haver complert el grau de catalanitat que ens correspon, tornarem a vendre «comestibles» i «zapatos» i «colchones» en els nostres establiments i a escriure en totes les llengües, menys en la «pròpia de Catalunya», la minuta del nostre restaurant. I molts catalanoparlants continuaran adreçant-se en castellà als seus fills perquè «com que la minyona...», perquè «com que al col·legi...» Segurament que mai cap generació no serà històricament tan maleïda o tan alabada com la nostra, perquè possiblement mai cap generació no ha tingut tanta responsabilitat en la salvació de la seva comunitat, perquè mai la salvació de tota una càrrega històrica no ha depès d'un temps d'acció tan breu. Si el fet català no el salvem nosaltres en els propers vint anys, el nostre poble deixarà d'existir ja per sempre. En canvi, si el salvem, [...] aquesta gran i potencial nació que ara en diem Països Catalans [...] restarà salvada almenys per tot el temps que duri el present cicle històric. Un gran error d'alguns polítics nostres ha estat, sens dubte, el de desmobilitzar el país: un altre gran error, però, del que podríem dir-ne l'electorat, ha estat també el de pensar que ara ja no calia la lluita perquè els «professionals del medi» ens ho solucionarien tot. Això ha determinat, entre altres coses, que mentre des de la Generalitat es negocia i es lluita per recuperar aquelles parcel·les lingüístiques que ens foren arrabassades, molts particulars i molts ajuntaments, sense oblidar alguna o altra diputació, continuïn tenint els rètols dels seus locals, carrers i places, monuments i carreteres escrits en la llengua que ens van imposar per la força el 1939. Engany? mesellisme? desinterès? gasiveria? negligència? Que cadascú qualifiqui la seva actitud com li sembli escaient. Però, per favor, no posem tantes senyeres al balcó [...] i treballem més de ferm en la recatalanització quotidiana. L'època dels símbols ja ha passat. El temps de la feina s'imposa. La vostra senyera, la pedra de toc que ha de testimoniejar la sinceritat del vostre amor a Catalunya, senyor botiguer, enguany no l'heu de plantar al balcó, sinó en el rètol del vostre establiment encara en castellà; i vós, senyor alcalde, en aquella inscripció indicativa d'on es troba el centre de la ciutat; i. vós, senyor diputat provincial en aquell anunci de quins són i on són els monuments i rutes turístiques de la comarca, encara en castellà. Aquestes han de ser enguany les vostres, les nostres, més omnipresents banderes. Les altres, les de roba, sense les primeres, són pur paper mullat.
Josep-Miquel Servià 1980
