Banderes que haurien de ser de tots, totes i totis
La bandera LGTBI no ha penjat de la façana del Parlament per primera vegada en anys perquè el PP ha volgut donar aquest gust a l’extrema dreta. No ha estat cap sorpresa, perquè no era previsible que els populars duguessin la contrària als socis de Vox abans de la investidura de Prohens. Però no per això deixa de ser trist. Ben trist.
L’argument del president de la Cambra, Gabriel Le Senne, és que es tracta d’un símbol excloent. Com si altres símbols que ell hauria penjat sense problema no ho fossin. No és excloent la bandera d’Ucraïna, quan només simbolitza una nacionalitat? No ho és el llaç rosa contra el càncer de mama, quan només fa referència a un col·lectiu de malaltes? No hi ha més remei que rebutjar el raonament de Le Senne per absurd.
Es més, qualsevol símbol que parla del patiment de les persones hauria de ser transversal a tota la societat, ens hauria d’apel·lar sense concessions a la ideologia política. És cert que l’esquerra ha estat a l’avantguarda de les causes dels col·lectius marginats, i aquí potser trobam un dels fonaments del que la dreta denomina ‘superioritat moral’ i que fa servir com a burla. Però també és cert que partits com el PP, que ha estat en contra de bona part dels progressos en matèria de drets –podem mencionar la seva oposició a les lleis del divorci, del matrimoni homosexual i de l’eutanàsia, per posar només uns exemples–, han entès que hi ha causes que han d’assumir si no volen que la roda de la història els esclafi.
El feminisme i els drets del col·lectiu LGTBI ja estan més que assumits per una societat que ha demostrat més maduresa que determinat color polític. L’extrema dreta demostra una preocupació per les llibertats alienes que sembla malaltissa, perquè només concep una manera de viure, i se sent víctima si no aconsegueix forçar els altres a adaptar-s’hi. No és que se senti exclosa per la bandera de l’arc de Sant Martí, sinó que no és capaç d’encaixar que hi ha un ventall de maneres d’estimar amb l’únic límit del respecte.
Què pensaran del que ha passat les persones que formen part del col·lectiu LGTBI i que a la vegada militen a les files del PP? Com es pot formar part d’un partit que sacrifica l’ètica al pragmatisme? I què passarà davant d’altres situacions que generin conflictes entre els valors humans més elementals i el corpusde creences de l’extrema dreta?
Basta llegir atentament el pacte entre el PP i Vox per saber que els populars ho tindran ben complicat per quedar bé amb tothom, perquè el que representa l’extrema dreta i els valors que defensa bona part de la societat actualment són incompatibles. D’altra banda, la ciutadania haurà d’estar ben atenta, per protestar davant de cada passa enrere que es plantegi a l’horitzó polític. Com a mínim, els punts de l’acord estan escrits i sabem que actuaran contra el català, la memòria democràtica i la legislació que ha atorgat drets al col·lectiu trans, entre altres mesures. Cal estar preparats. Tots, totes i totis.