EscriptorUn contrast que no pot deixar de sorprendre ningú és que, al mateix país on el Tribunal Constitucional acaba de dir, en una sentència tanmateix ajustadíssima, que els ultratges a la bandera espanyola són delicte, es llancin pilotes fora davant el desig, manifestat per un grup de militars en un xat, de tornar al colpisme del 1936 i d’afusellar vint-i-sis milions –la xifra escarrufa– dels nostres conciutadans.
Una cosa que em va quedar sobradament clara durant el judici als líders independentistes catalans és que la democràcia espanyola no és ‘una democràcia militant’; ho van repetir els fiscals del procés. Això significa (ho estudies a primer de carrera, a Dret) que els ciutadans no han de creure manifestament en el sistema, i que aquest accepta la dissidència. Hauria de ser obvi per a tothom, doncs, que tan constitucional és la defensa de la Constitució com la militància per la seva abolició o reforma, en part perquè la mateixa Constitució (amb molt poca saviesa pràctica per part dels seus ‘pares’) no preveu un mecanisme factible a l’hora de reformar-la sense abocar el país a un context d’incertesa política amb múltiples eleccions i referèndums. Una constitució així dona tan poc marge que, quaranta anys després, és inevitable un conflicte de fons, més o menys sostingut, i que mai no s’acabi d’harmonitzar amb les democràcies europees, més dúctils i enraonades. Tenim, en aquest país, més artistes tancats a la presó que a cap altra banda, a més de polítics empresonats en haver volgut votar en un simple plebiscit. Qui no vulgui veure tot això com una greu anomalia s’ho hauria de fer mirar, per bé que entenem que tenim molts ‘analistes polítics’ que viuen de donar corda a un invent trucat i sinistre, perquè només així hom pot pagar-se certes corbates de xarol.
No és només que tot el franquisme sociològic i judicial quedés lligat, és que, a més, qualsevol reforma de fons esdevé gairebé impossible sense un consens amplíssim, és a dir, vertaderament impossible en un país com Espanya. El reformisme més moderat no hi té lloc ni marge de maniobra; aquí no hi caben ni confederalismes, ni referèndums sobre l’estructura de l’estat –la monarquia– ni sobre la sobirania territorial. I és això el que aboca a una frustració que podria almenys esbravar-se cremant la bandera, però tampoc!
Quan no ets capaç d’obrir-te, de posar-te en un pla més elàstic i enraonat, només et queden una rigidesa i una carrincloneria que ho fan tot encara més estrany i fals, allunyat d’una ciutadania que vol expressar-se d’una altra manera, i que ja no accepta els sopars de duro ni dels periodistes ni dels jutges que el tracten com un ramat estúpid. Si volen que Espanya els duri quaranta anys més haurien de saber reformar-la: com més triguin, més es podriran els escassos consensos que encara li donen certa estabilitat, per bé que això en primer lloc demanaria una esquerra més valenta i que afrontés sense por el fantasmes d’un discurs nacional que s’ha empassat totalment, fent-se molt més nacionalista que progressista en cada una de les seves polítiques.