Banderes nostrades

Les banderes són representacions icòniques d’un sentiment, desig, posicionament polític i, com no, símbol d’identitat individual o col·lectiva. N’hi ha de tota mida i casta i la seva composició i presència al carrer ens ajuden a entendre l’evolució identitària d’una societat. A ca nostra, és evident que s’ha arribat a un punt en què treure una senyera amb castell o sense s’ha convertit en un tabú. On són les banderes nostrades?

No fa tant, la situació era inversa. Associacions culturals i esportives, partits polítics i fins i tot treballadors autònoms les introduïen als seus logotips amb orgull. És cert que hi hagué picabaralles sobre com havia de ser la senyera de les Balears i cadascuna de les Illes però qui més qui manco es feu seves les ensenyes de l’Estatut i ningú s’escandalitzava si als cadafals de les festes o a les medalles esportives hi havia la senyera. 

La cosa ha canviat molt els darrers deu anys i a poc a poc el seu ús ha anat a menys. Les quatre barres s’identifiquen ara amb l’independentisme i la bandera espanyola, a excepció dels encontres esportius, és símbol de castellanisme uniformitzador. En part per això, de tant en tant hi ha entre els sectors més progressistes la idea de recuperar la bandera republicana. Només en part, però. 

Tampoc seria just responsabilitzar únicament el Procés d’aquesta realitat. La Llei de símbols impulsada pel govern Bauzá ja tenia aquest objectiu en ment si bé, fugaçment, provocà l’efecte contrari. Els claustres es rebel·laren i no era per a menys. L’objectiu no eren les llaçades sinó el que representaven, l'estima a la llengua. L’argument per justificar la infàmia fou que la composició feia referència a una bandera que no era pròpia de la comunitat. Obviava així a consciència que la major part de les banderes oficials de les Balears duen les quatre barres i no per casualitat. 

Tot això em ve al cap no per una obsessió de treure senyeres arreu sinó per com hem arribat a un punt en què qualsevol símbol d’identitat que no sigui pròpiament estatal és percebut com una amenaça. Crec que, en part, és per aquesta mania nostra de voler evitar sempre el conflicte. I que consti que jo mateix durant la batalla de la Llei de símbols vaig voler posar pau proposant que es coronassin les llaçades amb una ensaïmada de cartró ben grossa. Perquè més nostrat que això...

Ho hem vist aquest estiu a Porreres quan els porrerencs havien de decidir en una votació quina havia de ser la bandera del poble. Davant dues opcions, una part dels porrerencs rebutjava la que duia les quatre barres perquè es podia identificar amb el nacionalisme o pancatalanisme. I molts d’altres no perquè no fossin conscients que gran part dels municipis ja la hi tenen o perquè els agradàs més la blanca, sinó per allò tan mallorquí d’evitar baralles i discussions. 

I mentre evitam enfrontar-nos i discutir els qui desitgen que les diferents illes perdin l’ànima pul·lulen fora complexos. Basta passejar per Palma per veure com són pocs els qui s’atreveixen a penjar una bandera que no sigui l’espanyola. Alguna de Bob Marley, alguna cubana, argentina, equatoriana, l'LGTBI i poca cosa més. S’ha passat d’un costat a l’altre i com a molt es veu alguna bandera amb el castell com volent dir que aquí encara hi queda un aborigen. Una llàstima, perquè les banderes nostrades haurien de ser de tots, independentment del lloc de naixement.

Joan Miralles és sociòleg