Bandini, Chanel i el pati d'escola

Quan jo tenia nou o deu anys i anava a primària, hi havia una sèrie de càntics per ficar-nos amb els companys i les companyes amb qui teníem alguna desavinença. En recordo dos principalment: “Botellita de Jerez, todo lo que digas será al revés” i “Botellita de vinagre, todo lo que digas será para tu madre”. I entre aquestes dues frases podríem resumir el que ha passat durant els últims dies amb el tema de Rigoberta Bandini, la seva cançó, el Benidorm Fest i Chanel. És més, podria acabar aquesta columna aquí, convidant qui em llegeix a imaginar que li trec la llengua o li faig alguna ganyota similar, perquè més o menys aquest ha estat el nivell generalitzat de discussió. Quan vam perdre la capacitat de debatre?

Diumenge vaig escoltar la cançó de Rigoberta Bandini i no vaig entendre que s'acusés la cançó de trànsfoba. Penso que es tracta de l'experiència de la cantant, amb la seva maternitat i la de la seva mare, ambdues dones cisgènere. D'aquí a assumir que s'està generalitzant sobre l'experiència de maternar, em sembla que hi ha un salt. I penso que hi ha moltes cançons nefastes i ofensives, de manera directa i evident, de les quals ningú no es queixa. I penso en la fiscalització i penalització sistemàtica de la dona: els senyors que ni tan sols parlen de l'existència del món femení tan tranquils a casa mentre a les xarxes es discuteix si Ay mamá és transexcloent o si Chanel s'hipersexualitza. ¿I si deixem aquestes dones una mica en pau i deixem d'exigir-los ser impecables tota l'estona?

En fi, em desvio del tema. Penso, diumenge a la tarda, en tants exemples de cançons que parlen d'una experiència particular i a les quals, tanmateix, no acusem d'excloure ningú. Penso que segons aquesta lògica jo hauria de cancel·lar Alfonsina Storni per ¿racista? quan diu “tú me quieres alba, me quieres de espumas, me quieres de nácar”... perquè jo mai no seré blanca i aquests versos exclouen el meu cos de la poesia. I no té cap sentit. Alfonsina parla de la seva experiència, com és normal. La seva pell, blanca, és nacre i és escuma.

Cometo la gosadia, greu error, de comentar tot això al meu Instagram.

Encara que la majoria dels comentaris que rebo són de persones que comparteixen la meva sorpresa, hi ha una persona que sí que entra a debatre'm el fons de la qüestió: des de la seva perspectiva la cançó és efectivament trànsfoba. Fins aquí, tot bé. M'encanta establir discussions de cara. Soc fan de la sinceritat. Mort a la hipocresia.

El problema ve quan jo li explico els meus dubtes i ella m'acaba dient que no tinc ni idea del que estic parlant, que hauria de callar i que, de fet, quan m'enviï el missatge que estic llegint, em bloquejarà a Instagram.

I aquí sí que m'enfado, ho reconec. M'enfado perquè com a activista antiracista jo mateixa he fet pedagogia a aquesta persona que ara em fa callar. Li he explicat coses que per a mi són bàsiques però que entenc que aquesta persona no coneixia i, atesa la relació mínima de conegudes que ens unia, els hi havia explicat. Penso en les hores que he invertit en això. Penso que si jo bloquegés a Instagram totes les persones amb estructura racista n'esborraria el 99%; penso en la quantitat de vegades que he explicat per què hi ha un component racista i xenòfob en els comentaris sobre Chanel i mai he fet callar ningú.

Diré més: assumim que ser mare i cis m'ha ennuvolat el pensament, i que estic ratificant idees retrògrades que atempten contra els drets de les dones trans. Si això és així, ¿què hi va guanyar, la meva interlocutora, dient-me que callés?

O bé els anys m'estan estovant o he començat a entendre que hi ha moments, persones i circumstàncies que requereixen respostes diferents. Algú que des de la nostra perspectiva està equivocada, però que és perfectament capaç de raonar i escoltar opinions diverses, hauria de ser guiada en una discussió sana i constructiva fins que sigui capaç de veure altres perspectives. I fins i tot si no les veu, la resposta constructiva difícilment serà “calla”.

A veure si transcendim d'una vegada la infantilització generalitzada de les discussions a les xarxes socials que, a sobre, en persona, no sou capaces de mantenir. Som adultes; podem divergir. I sobretot, a veure si podem deixar d'escenificar el pati de col·legi: la tàctica de “t'estiro les cuetes i no parlo més amb tu” em sembla tan absurda i pueril que em distrauré cantant “no sé por qué os dan tanto miedo nuestras tetas” a crits. Quan tingueu ganes de parlar com a adultes, adults i adultis... aviseu-me.