Baralla fiscal
La proposta andalusa d’eliminar l’impost de patrimoni porta al debat públic un tema ja recurrent, el dúmping fiscal: la competència deslleial entre regions que, a través de les baixades d’impostos, busca atraure les famílies o empreses més riques. Un dels seus principals arguments diu que fer rebaixes fiscals a rendes molt altes genera un cercle virtuós que atrau inversió –i així més recaptació– i més riquesa no només per a aquestes famílies, sinó per al conjunt de la societat. Però què hi ha de cert en això?
En primer lloc, cal recordar que l’impost de patrimoni és un dels pocs impostos estatals cedits a les comunitats. Això vol dir que no el poden eliminar, però sí decidir sobre els seus tipus impositius, les reduccions i bonificacions fins que, en la pràctica, no existeixi.
En el cas de l'impost de patrimoni, la Comunitat de Madrid ja el va portar a zero fa una dècada, en un intent d’atraure contribuents d’altres comunitats. No es tracta, però, de ciutadans qualssevol. L’Estat fixa el llindar a partir del qual l’impost s’ha de pagar: 700.000 euros. Però dona dret a les comunitats a rebaixar-lo. A Catalunya, aquest impost el paguen els que tenen un patrimoni superior al mig milió d’euros. Això tenint en compte que els primers 300.000 de l’habitatge habitual n'estan exempts. Per tant, i a efectes pràctics, el paguen les famílies que tenen un patrimoni superior als 800.000 euros, i que no han sabut –o volgut– fer servir les nombroses estratègies que la legislació els dona per no pagar-lo. Ja que qui té diners per haver de pagar l’impost de patrimoni, té també els recursos per no fer-ho. I això tenint en compte que qui té un patrimoni de 800.000 euros hauria de pagar, a Catalunya, menys de 800 euros a l’any per l’impost de patrimoni.
És, per tant, un impost que paguen només els grans patrimonis, 80.000 persones a Catalunya i menys d’un 0,5% de la població espanyola. Una raresa a Europa, on sí que existeixen els impostos a les grans fortunes. Però un impost imperfecte tal com està dissenyat, i que, pendent d’una eterna reforma, ens porta de nou a un debat sobre la guerra impositiva. La competència fiscal no és dolenta. De fet, és un dels grans avantatges del federalisme fiscal. I a Espanya la ciutadania demana canvis en el sistema tributari. El 90% dels votants socialistes i d'Unides Podem avalen un impost a les grans fortunes, però també ho fan una gran majoria dels votants de dretes. Alhora, aquests aproven de forma gairebé unànime l’eliminació de l’impost de patrimoni a Andalusia. Però no podem dir que aquesta mesura generi el rebuig de la banda contrària entre els d’esquerres i els nacionalistes.
Són també diversos els llibres blancs que s’han escrit sobra la reforma fiscal, i experts que denuncien els importants forats impositius actuals. Per tant, hi ha un gran marge per a la confrontació –com passa en el mateix govern de la Generalitat entre Junts i ERC– però també per a l’acord. Entre l’harmonització fiscal i el nou impost estatal a les grans fortunes són moltes les opcions que hi ha.
I, si bé hem d’escoltar, a més dels experts, el que opina la ciutadania, cal fugir també d’arguments enganyosos. Que atraure grans fortunes –en el cas que el dúmping fiscal suposi importants moviments de patrimoni, cosa que encara està per veure– generi inversió i, així, benestar social, és, com a mínim, dubtós. L’argument econòmic d’afavorir l’acumulació de capital en poques mans, per així incentivar la inversió, podia acceptar-se a finals del segle XIX. Però amb l’aparició de les classes mitjanes i la seva capacitat d’estalvi, avui en dia aquest capital prové dels grans fons d’inversió –sustentats en gran part pels fons de pensions–. El que aporten les grans fortunes és marginal, per la qual cosa abaixar-los els impostos és una mesura més populista que econòmica. Aquesta hauria de ser una de les premisses de partida d’una reforma fiscal de la qual tant s’escriu i es parla i per la qual ens barallem, però que no es concreta.