Barbàrie cultural de Palma
Quan Berlinguer va redissenyar el comunisme i altres el batiaren –eurocomunisme–, els comunistes italians i els catalans (el PSUC) eren els partits més ben moblats culturalment i intel·lectualment d’Europa, del món. Per què s’esfondraren és un assumpte obscur –i la vida és curta. Se suposava que els socialismes de diferent embalatge podrien omplir el quasi-buit comunista per fer-se seu el missatge i l’herència de la cultura. Del resultat, no en parlarem avui. En temps de tribulació, coratge.
Aquí en principi se suposava que el PSM primer i després MÉS agafarien i portarien la torxa olímpica de la cultura: és clar, el més gran conseller de Cultura de la nostra comunitat ha estat, sense desmerèixer ningú, Damià Pons. Quan el campaneter es reincorporà a la UIB i a les tasques pròpies de recerca, vàrem sospitar que la cultura projectada des de les institucions públiques podria esdevenir un territori mig abandonat, a pesar d’alguns esforços notables en determinats moments. Posats a no caure en la depressió cultural, confiàvem també en la capacitat de rectificar per part de MÉS. Ara, en un mateix afer, d’aquest partit en destaquen dues veus que es manifesten en sentits oposats.
Ja s’haurà endevinat que aquest comentari al·ludeix a la pintada de l’hotel Artmadams –la manipulació del nom ja és tot un crit d’alarma– per part de José Luis Mesas. Dos mandataris municipals de Palma, els dos de MÉS –Neus Truyol, per Urbanisme, i Antoni Noguera, per Cultura–, han tingut emperons a compte de les pintures estridents, dissonants –no s’entenguin aquests adjectius com a pejoratius en si mateixos–, que no sabem encara si inoportunament donaran color i formes al magnífic edifici de Guillem Forteza. Sembla com d’un altre món haver de plantejar aquestes qüestions. Potser és un bon moment per recordar la, diguem-ne, observació de Jean Clair, segons la qual l’arquitectura és l’art que defineix l’estil del segle. Pintar l’edifici en qüestió en principi seria sempre problemàtic –no hi ha cap necessitat de fer-ho, i poquíssimes possibilitats de fer-ho amb encert.
Quan el frenesí constructiu capola la memòria de la ciutat, com és el cas de Palma, no saber valorar l’edifici de Guillem Forteza és una desgràcia per als que pateixen aquesta insuficiència, i una calamitat per a la comunitat ciutadana.
Guillem Frontera és escriptor
