'Barbie', elogi de la complexitat
Hollywood ja té un bon historial de pel·lícules fetes a partir de jocs, joguines i videojocs, però segurament cap fins ara havia estat tan bona (i no sé si cap d'aquest tipus de pel·lícules havia tingut un èxit tan esclatant) com aquesta Barbie autoral que ha escrit i dirigit Greta Gerwig, i que, conjuntament amb Oppenheimer de Christopher Nolan, han generat un fenomen que ha significat l'èxit de taquilla més gran en no sé quants d'anys, conegut amb el nom, feliçment trash, de Barbenheimer. Són els miracles del capitalisme: agafar dues realitats tan allunyades, en principi, com el físic Robert Oppenheimer, director del Projecte Manhattan, i la pepa Barbie (a Mallorca, de les nines en diem pepes) i fer-los anar plegats com a productes de la indústria cinematogràfica. Ben mirat, Barbie i el bolet atòmic no deixen de ser dues icones del segle XX.
El fenomen és conjunt, sí, però no equitatiu: inevitablement, la tendència és a establir comparacions entre les dues pel·lícules. Bé: tenen en comú el fet que el seu gran impacte comercial no els lleva el fet de ser pel·lícules autorals, que duen la firma i la personalitat dels seus creadors. Així, Barbie s'allunya tant del model diguem-ne prefabricat de la comèdia romàntica actual (és molt més àcida i, sí, intel·ligent) com Oppenheimer ho fa respecte del blockbuster d'acció (n'hi ha ben poca, quasi tot el film passa en interiors) amb coartada històrica. Són pel·lícules que fugen volgudament de les normes que se suposa que haurien de seguir, i això sol ja les fa més valuoses, i més d'agrair el fet que tinguin tant d'èxit (suposo que, en els dos casos, hi deu haver bastants d'espectadors que deuen sortir havent vist una cosa prou diferent del que esperaven).
Del duet, tanmateix, en surt vencedora Barbie. Acompleix millor el repte que s'imposa, el guió (de Gerwig i la seva parella, Noah Baumbach, director de la fenomenal Història d'un matrimoni) no té moments morts ni èmfasis innecessaris, i, sobretot, Greta Gerwig no transmet, a diferència de Christopher Nolan, la molesta i cretina idea de creure's una directora excepcional. Barbie conté tant o més cinema que Oppenheimer (les grans tradicions de la comèdia elegant, el musical i el melodrama: Frank Capra, Howard Hawks, Douglas Sirk, Stanley Donen, etc.) però no en fa ostentació i està lliure de pretensions mestretites. Llegiu en aquest diari l'article de Laura Gost, que explica amb detall els motius per aplaudir el film de Gerwick.
Allà on Opphenheimer es veu obligada a simplificar una història complexa, Barbie fa un elogi de la complexitat a partir d'una premissa tan aparentment banal com el món de la pepa més famosa de la història i el seu company, l'insuls (però ja no) Ken. I ho fa, rotundament, a través del feminisme. L'ombra del purple washing la sobrevola inevitablement. Però el que fa Barbie és, sobretot, aprofitar-se d'un context conservador per difondre un discurs progressista. I a més fa riure el públic, és visualment enlluernadora i divertida, i rebenta les taquilles. Massa bé.
