Barbie: el rosa i les contradiccions
Vaig anar a veure Barbie fa uns dies amb unes expectatives elevades: m’agrada la mirada creadora de Greta Gerwig i pensava que n’havia de sortir alguna cosa bona, d’un film dirigit per ella, d’un guió escrit per Gerwig i Noah Baumbach, d’un repartiment tan ben trobat, amb Margot Robbie i Ryan Gosling com a caps de cartell. El tràiler ja permetia intuir que Gerwig faria una lectura feminista, irònica, paròdica, moderna i polièdrica de les connotacions de la Barbie, i la pel·lícula va satisfer amb escreix la previsió.
Era tot un repte provar de crear un producte d’aquestes característiques sense caure en els simplismes i sense blanquejar descaradament els aspectes més polèmics de la joguina. També era complicat seduir homes i dones, nens i nenes, marques diverses i xarxes socials i aconseguir que tots es tenyissin de rosa per promocionar fins a l’extenuació una pel·lícula que de frívol només té això, el màrqueting. I és que Gerwig no ha pretès eliminar els elements intrínsecs a l’univers Barbie (la bellesa estereotipada, els cossos normatius, el rosa, l’artifici), sinó que els ha agafat tots i els ha posat al servei d’una reflexió complexa i no dogmàtica; d’una anàlisi amarada d’humor intel·ligent que té l’encert d’explorar les contradiccions i els conflictes que ens acompanyen quan entrem dins la sala de cinema i també quan en sortim.
El paper de Ken en aquesta pel·lícula és també digne d’esmentar. Gerwig i Baumbach escriuen (i Gosling interpreta) un Ken inicialment bàsic, ximplet i insubstancial que, després de sentir una fascinació incipient per un sistema patriarcal que li era aliè, esdevé una mena d’home desconstruït a la recerca d’una identitat amb què sentir-se còmode i d’un lloc al món. La Barbie, com els espectadors i les espectadores grans i petits, fa el mateix.
La Barbie de Gerwig agafa d’excusa aquest símbol de la cultura pop i l’empra per cavil·lar sobre uns conceptes que, a banda d’interactuar amb la nostra realitat, són inseparables de la pel·lícula i de tot el que l’envolta: la relació entre superficialitat i profunditat, el sistema patriarcal, la tirania del perfeccionisme, la mala premsa de la tristesa, el concepte de poder, el paper del feminisme, els prejudicis que esquitxen uns i altres, l’emancipació de la dona, els rols de gènere.
No sé quantes dones o nenes que eren a la sala juguen o han jugat amb una Barbie. La por, però, que una joguina tingui avui en dia un gran impacte en la configuració de la personalitat d’un infant perd força si equiparem aquest impacte a la influència persistent, omnipresent, de les xarxes socials, amb els seus propis codis, missatges i cànons amb llums i ombres. Per tant, potser no es tracta de protegir els nens i nenes de l’exposició a idees, conceptes o productes, sinó de donar-los eines per forjar-se un esperit crític, per revisar idees preconcebudes o per evitar que aquestes idees arribin a consolidar-se en les seves ments. En aquest sentit, penso que la pel·lícula Barbie pot ser una aliada.
