El Barça, del blanc al negre

Per confirmar la cotització a l’alça amb què havia començat la temporada, el Barça de Flick s’havia d’examinar contra un equip de Champions, el Girona, que l’any passat li va fer pujar els colors a la cara després de desarborar-lo a casa i a fora. El cas és que el Barça, com si tingués pressa per cobrar les factures pendents, ha fet una exhibició com feia temps que no vèiem, d’intensitat i de gols, que han estat quatre, però que podrien haver estat sis o set. El Girona no ha tingut cap opció a la primera part davant la pressió altíssima dels barcelonistes, però tampoc a la segona: tot just començada, Olmo ha posat fi a totes les il·lusions possibles gironines, que escriuria Pla, quan ha marcat el 0-3. Fins i tot Lamine ha sortit del camp aplaudit pel públic local.

Al Barça se li aprecia una energia física sostinguda i una determinació emocional notables. La temporada són setanta partits i només se n’han jugat cinc, però la solidesa ja no sembla una simple flor d’aquest estiu. Joc dominant i victòries de prestigi com la d’aquest diumenge a Montilivi són el millor discurs que pot exhibir el Barça per a la seva autoestima i per contestar el joc precari del Madrid, escandalosament afavorit a Sant Sebastià per l’àrbitre de simpaties madridistes Martínez Munuera.

El Barça ha jugat amb una samarreta negra d’aquestes elegants que dissimulen panxa quan surts a córrer, o sigui que se’n vendran moltes, més que no pas de blanques. Perquè es tracta de vendre, és clar. Normalment, la segona equipació està dissenyada per evitar la confusió amb la del contrari, però la samarreta suplent d’aquest any fa un efecte als ulls relativament semblant al blaugrana original. El futbol modern és així, senyora, que s’ho ven tot.