Amb el Barça
“Aniràs al Camp Nou, diumenge?”, em pregunta un company. “Sí, esclar, i hi aniré amb el meu fill”. “Però hi haurà molta tensió, amb tot el que està passant...” Em penso que de tensió n’hi ha sempre, en un Barça-Madrid. De fet, el Barça-Madrid no és un partit i no és demà, només. El Barça-Madrid és un partit que un barcelonista disputa cada dia de la seva vida. És un partit permanent, que els culers juguem equipats amb la memòria històrica que hem heretat dels nostres pares i avis. No cal ni comprovar com van de decibels aquests dies els que tenen l’altaveu més gran per sentir allò que portem a l’ADN: que un Barça-Madrid és el símbol d’una altra lluita permanent, i l’esperança de milers i milers de barcelonistes espanyols que tenen bon gust, independència de criteri i que no han cregut mai en frases solemnes.
El de demà serà un partit estrany. El Barça, amb un empat, ja en tindria prou; és al Madrid a qui no li val res més que no sigui la victòria i, per tant, és al Madrid a qui li toca arriscar. Si el Barça guanya tindrà més de mig campionat a la butxaca i, en canvi, hem hagut de sentir com el president de la LFP, Javier Tebas, madridista, militant de Fuerza Nueva en la seva joventut i actual simpatitzant de Vox, s’ha donat el gust de posar-se a la boca la frase “si el Barça baixa a Segona Divisió no passa res, perquè pujaria l’any següent”. Del piròman incapaç de tenir cura dels actius principals del seu propi negoci no se’n pot esperar gran cosa.
Aquest gir de la història no l’hem vist a venir, tot i que el model de governança del club ja fa temps que emetia senyals d’ineficiència en els controls interns de gestió. El Barça té un gran problema, sí, que demà no privarà els barcelonistes de fer-li costat i ajudar-lo a obtenir una nova victòria contra el Madrid.
