Barcelona, autoritat, capacitat i vergonya
Quan, per segon any consecutiu, les mateixes botigues del mateix carrer, durant la mateixa festa, són objecte del saqueig de centenars de persones, estem davant d’un fracàs sense pal·liatius dels responsables polítics i policials de la seguretat de la ciutat que sigui.
“Vàrem advertir del nostre neguit que tornés a passar. Vam demanar a l’Ajuntament i a la policia reforçar la seguretat. No ha servit de res. No hi ha autoritat, ni capacitat, ni vergonya”, s’han lamentat els comerciants del carrer Creu Coberta, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, que han aparegut al Telenotícies amb llàgrimes als ulls d’impotència i de ràbia.
No hi ha dret que el petit i mitjà comerç, senyal de salut econòmica i social d’un barri, que fa tant per la vida d’una ciutat, que ha de competir amb rivals molt més poderosos, sigui assaltat i maltractat d’aquesta manera.
Podem buscar explicacions sociològiques globals a la violència, podem parlar del nihilisme ninista, amb la imatge d’una noia vestida de festa caminant tranquil·lament amb un pernil a la mà com a pòster central, de la dimissió educadora dels pares, del consum d’alcohol i drogues des de ben joves o de les ciutats com a receptacles i amplificadors de tots els problemes socials d’una època a la baixa, però ja fa massa temps que a Barcelona (i a Catalunya) el concepte de civisme ha anat desapareixent del discurs públic, i si no ens atrevim a parlar de civisme sota el fals argument ideològic que fa autoritari, com volem esperar que hi hagi autoritat?
La permissivitat amb les petites transgressions de cada dia a la ciutat de Barcelona, la seva imatge com una destinació lliure d’obligacions amb els altres, la deixadesa en l’espai públic, no poden portar res de bo. I ja sabem que l’extrema dreta es frega les mans amb episodis en què gent decent s’exclama que no hi hagi “ni autoritat, ni capacitat, ni vergonya”.
