Barcelona cada cop menys Barcelona
Quan els vaig conèixer, a la Trinitat i a en Joan els amoïnava la placa que l’Ajuntament havia posat a l’entrada de la seva botiga. En lletres de bronze afirma que l’Herbolari del Rei és un negoci fundat l’any 1823, mentre que ells defensen que porta obert des del 1818. Ara podem afirmar que tenen raó, ja que era aquesta data la que el seu fundador va donar en una publicitat apareguda en premsa anys més tard. Tanmateix, ara tot això importa ben poc, ja que una part de la nostra història està a punt de tancar per sempre.
Per als que estimem la ciutat ha sigut una de les pitjors notícies de l’estiu: l’Herbolari del Rei plega després que el propietari i els actuals llogaters no arribessin a un acord sobre el lloguer. La cobdícia immobiliària es carrega més de dos segles d’història, resumits en els seus aparadors amb porticons de fusta, en el conjunt de calaixos i lleixes de color verd menta i en l’emblemàtica font de marbre amb un bust del naturalista suec Carl von Linné, on inicialment nedaven les sangoneres que es feien servir per guarir tota mena de malures.
Quan va obrir aquest herbolari, la plaça Reial encara no existia, llavors estava situat al número 7 del carrer del Vidre amb el nom de La Linneana. L’havia fundat un català del migdia francès, Josep Vilà, un liberal que havia participat en la bullanga del 1837 i que va ser processat per la participació en l’assalt al convent del Carme. El 1852 el negoci es va traslladar al número 5 del mateix carrer, i el 1856 la seva publicitat afirmava que portava 38 anys en funcionament. L’any següent era nomenat herbolari oficial de la casa reial espanyola, i el seu propietari, herborista de cambra de la reina Isabel II. Per commemorar aquesta distinció s’hi va dur a terme una reforma integral, dirigida per l’escenògraf i pintor Francesc Soler i Rovirosa, que la va decorar en estil isabelí. Per la seva banda, els germans Àngel i Faust Baratta Rossi es van encarregar de realitzar la font de marbre amb el bust de Linné. També és en aquell moment quan un canvi de numeració, produït per la construcció de la plaça Reial i la desaparició de part del carrer del Vidre, van fer que l’adreça passés del número 5 a l’1. Poc després moria Josep Vilà, a qui va succeir el nebot de la seva viuda, Antoni Ballart Casadesús, que va rebatejar el negoci com a Gran Herboristería de Antonio Ballart.
El nom Herbolari del Rei li va posar la viuda de l’Antoni, que al morir la va cedir al seu fill, Manel Ballart, que va preferir dedicar-se al teatre i deixar la gestió a un familiar que va cobrir la decoració de Soler i Rovirosa amb uns bodegons de flors. Durant la Segona República es va eliminar l’escut monàrquic de l’aparador i el negoci va tornar a dir-se La Linneana. El nom actual va recuperar-lo en la postguerra, quan va passar a mans de Manuela Ballart, fins al 1993, que va morir. A punt de desaparèixer, la Trinitat Sabatés i el seu marit, en Joan, se’n van fer càrrec. Tenien l’opció de fer-ne un museu, però van preferir mantenir la botiga viva i dedicar-la a l’activitat per a la qual havia sigut dissenyada. I així el 1997 van tornar a obrir.
Aquest any s’ha produït la tempesta perfecta: una combinació de la crisi del comerç provocada per la pandèmia, l’edat provecta dels seus llogaters i la falta d’acord amb la propietat de la finca, que han propiciat un final tan abrupte. Novament, la manca d’una política de protecció efectiva del comerç tradicional i els preus impossibles dels lloguers s’han aliat per esborrar una part de la nostra identitat, en una ciutat que cada vegada s’assembla menys a ella mateixa.
