Per una Barcelona global

Manifestació contra la F1 a Barcelona.
14/07/2024
3 min

Segons Fran Lebowitz, “Pretend it’s a city” és la frase que ella cridava als vianants (no només als turistes) que s’amunteguen a les voreres de Nova York sense prestar atenció al fet que la ciutat no és un decorat, sinó un lloc on viure. La sèrie de documentals sota el mateix títol, dirigida per Martin Scorsese, es va rodar abans de la pandèmia, però ja apuntava els problemes del turisme de masses i sobretot la gentrificació. El que sap greu a la protagonista és precisament la pèrdua de la identitat de l’illa de Manhattan: “Nova York Mai no va ser una ciutat particularment bonica. No era París, ni Florència. Però com a mínim era una ciutat original”, afirma Lebowitz. No es tracta només dels preus, perquè com bé diu ella Nova York ja era cara abans. És més aviat la pèrdua de caràcter, de consciència pròpia, com el fet que els edificis novaiorquesos abans fossin copiats a Dubai i ara sigui Nova York (en els nous gratacels del carrer 57) qui copiï l’estil de Dubai. No és una sèrie amarada de nostàlgia, sinó de sentit pràctic, de supervivència local. Com ho hem de fer per viure en aquesta ciutat, com podem evitar que s’oblidi que, a banda de la seva bellesa, la gent hi ha de viure. De moment tenim que totes les respostes, en totes les qüestions i anècdotes que exposa la protagonista, passen sempre per la necessitat que la ciutat sigui ella mateixa.

Feu veure que és una ciutat, i no un circuit de Fórmula 1. Poques ciutats poden dir que tenen virtuals circuits de motor en una muntanya com Montjuïc, però el consistori va decidir que la foto havia de ser al passeig de Gràcia. No ha estat l’única vegada: la foto de la passarel·la de Louis Vuitton al Parc Güell no suposaria cap inconvenient si no fos que els veïns de la zona es van sentir insultats, desinformats i sense compensació per les molèsties. De nou, es va considerar que “no es podia deixar escapar l’oportunitat” i es va deixar escapar una perfecta oportunitat per connectar amb els veïns. Suposeu que és una ciutat, i no un plató per a marques i models, ni un poblet que necessita demostrar que és una ciutat oberta. Barcelona no ha de demostrar que és una ciutat cosmopolita, perquè les ciutats veritablement cosmopolites no necessiten demostrar-ho: més aviat ho són tant, que el que necessiten és compensar-ho. Estar disposada a tot per “sortir a la foto” fa la ciutat més provinciana, xarona i de mal gust. Barcelona no necessita ser cocapital de res, i encara menys de Madrid, per ser un referent en creativitat cultural o per ser considerada una gran capital del Mediterrani. Podria ser que l’obsessiva recerca pel caràcter cosmopolita de Barcelona la fes esdevenir en veritat provinciana, malaltissament necessitada d’aprovació exterior. Mentrestant, al carrer Ferran, la llibreria Sant Jordi és l’últim reducte de comerç autòcton en un barri on ara ja tot són franquícies o botigues de carcasses de mòbil. Un barri sense barri, sense veïns. Els dels Amics de la Rambla fa temps que ens diuen que la Rambla és un oracle de tot el que després succeeix a la resta de la ciutat.

Ja no és només un tema dels preus impossibles dels lloguers: és que, fins i tot si això es resol o es pal·lia (que ho dubto, amb les actuals vendes de fum), ben aviat podria passar que ni autòctons ni forasters volguessin viure en una ciutat que subhasta la seva personalitat. Com a màxim, visitar-la. I ja sé que diran que el problema és universal, que també succeeix a Nova York o a París, però el problema és que Barcelona és a temps d’evitar ser només “guapa” i ser un lloc on valgui la pena viure. Per a fer-ho haurà de conèixer els seus propis límits, i prioritzar aquelles potencialitats que realment la singularitzen. Ser una “segona capital” no singularitza ningú, ni tampoc les ofertes d’esdeveniments intercanviables. Ser cosmopolita passa per abandonar el complex de ciutat de segona, o de país de segona, o de llengua de segona; i més que regalar l’ànima, dedicar-se a enfortir-la davant dels riscos uniformitzadors. Ens calen coses d’aquí, fetes per gent d’aquí, pel talent d’aquí, de manera que el barceloní se senti protegit (i protagonista) i el visitant o nouvingut se senti en un lloc diferenciat. El Modernisme tenia contingut, les avantguardes tenien contingut, les Exposicions i els Jocs Olímpics tenien contingut. Sentit. Ara simplement es desitja que a la ciutat hi “passin coses”, i això ja va passar al Fòrum de les Cultures. Sí, anem cap aquí. I sí, es pot omplir una cosa de buidor.

stats