Barcelona i Israel: trencar relacions no és bona idea

Trencar les relacions de la ciutat de Barcelona amb l‘Estat d’Israel no és una bona idea. I no ho és, justament, perquè es tracta d’un país amb un conflicte armat. Tampoc seria una bona idea trencar els agermanaments amb ciutat de països conflictius, sigui per guerres o autocràcies. Seria el cas de Sant Petersburg (Rússia), Dubai (Emirats), Esfahan (Iran), Istanbul (Turquia), Tel-Aviv (Israel), Xangai (Xina) o São Paulo (Brasil) en l’època de Bolsonaro. Totes són ciutats agermanades amb Barcelona. Explico el motiu.

Les ciutats són els espais institucionals que donen més joc als estats per fer coses que els resulten difícils de fer. Per exemple, obrir i mantenir ponts de comunicació entre les parts enfrontades, o donar visibilitat i veu a les organitzacions d’aquests països que procuren mantenir diàlegs entre les parts oposades. Amb facilitat, els estats serien acusats d’interferir en els afers interns d’altres països, i això és una norma que normalment es respecta. Els municipis, en canvi, i en particular els més grans, tenen més marge per actuar en el que anomenem la “diplomàcia de les ciutats”, que inclou una “diplomàcia de pau”, no només la comercial o cultural.

Un any després de començada la guerra d’Ucraïna, si ens hem de lamentar d’una cosa és d’haver trencat tots els ponts per iniciar unes negociacions, cada cop més difícil de fer-les, precisament perquè s’ha preferit l’opció militar, amb el miratge que es pot guanyar la guerra amb les armes, quan aquesta guerra ja no la pot guanyar ningú, passi el que passi. La destrucció en vides és de tal magnitud que l’odi acumulat trigarà dècades a curar-se. En contextos no bèl·lics, però, també es pot plantejar la qüestió en termes similars. Només a través del diàleg, l’escolta i el contrast de parers es pot fer una aportació per millorar la situació de conflicte. Per fer-ho possible, però, cal mantenir oberts tots els canals possibles, inclosos els estatals. Una cosa no treu l’altra. Es pot ser valent, atrevit, enginyós i positiu, quan es volen fer aportacions que serveixin per reduir les tensions, per petites que siguin, i és evident que la diplomàcia de les ciutats només es pot bellugar en aquesta dimensió. Pot ser modesta, però efectiva. En canvi, si trenquem els ponts amb els estats, els marges de maniobra es redueixen.

Tot aquest plantejament és obvi que només val per a les ciutats que hagin fet una veritable aposta per treballar per la pau, cosa que també implica fer moltes coses de manera discreta, fent una combinatòria d’activitats públiques i reservades. Fa vint anys, per exemple, al monestir de Sant Cugat es va fer una trobada confidencial molt important amb un bon grapat d’actors colombians que va ser una gran aportació per la pau a aquell país. L’alcalde d’aquell moment va mantenir la discreció i no es va posar cap medalla, però el mèrit per haver facilitat la trobada és impagable.

La ciutat de Barcelona, aprofitant els agermanaments (també ho és de Gaza, a Palestina), podria fer moltes coses per millorar la convivència, els drets humans i la bona governança de diversos països, mantenint els fils de comunicació a tots els nivells, que van de les organitzacions socials als ajuntaments d’aquells països, les seves regions i, evidentment, els seus estats. En comptes de condemnar i quedar-nos tan contents, és millor teixir ponts i obrir canals. És molt més efectiu, ho puc assegurar. Això voldria dir, per exemple, obrir uns ponts aeris per tal que representants de les parts afectades i enfrontades puguin venir a Barcelona per parlar, de vegades amb públic i d’altres de manera reservada i discreta. El que menys importa és “quedar bé” amb algunes de les parts no aportant res més que un simbolisme. En les diplomàcies de pau no hi ha lloc pel “bonisme”. Cal mirar més enllà de la solidaritat benintencionada però inútil. És millor arriscar-se fent coses de profit, encara que incomodin alguna de les parts a l’inici. Al final, tots hi surten guanyant.