Barcelona dins l’ordinador
El meu oncle fa anys i els seus germans li regalen uns discs de vinil, la qual cosa genera una situació divertida, però tremenda: els petits de la tribu demanen astorats què són les caixes de cartró amb grans circumferències negres i tots plegats ens adonem del que ha suposat l’evolució digital els darrers vint anys. Ara la música l’escolten pel mòbil o per qualsevol dispositiu connectat a internet. La música i les pel·lícules són al núvol i no a l’estanteria.
A les ciutats medievals s’hi entrava per un pont, calia creuar el fossat, i només es podien franquejar algunes portes. A les ciutats contemporànies s’hi entra ja, majoritàriament, per la porta digital. Després de dos anys de pandèmia mundial, aquest any el turisme s’ha disparat i la majoria de gent ha dissenyat la seva estada comprant bitllets de tren o d’avió online, o calculant distàncies i temps segons les dades ofertes pel Google Maps. Les pernoctacions s’han escollit i reservat majoritàriament per internet (des dels ja clàssics Airbnb fins a les agències immobiliàries de tota la vida, que s’han creat portals digitals) i les entrades als museus o els restaurants s’han escollit a través dels portals digitals. ¿La capa digital ha substituït els desplaçaments físics, com alguns pronosticaven fa anys? Al contrari: el turisme continua essent majoritàriament físic, encara que modelat per una demanda construïda en una interfície digital construïda amb eines inèdites, totes combinades: des de les xarxes socials fins al GPS, els vídeos, les aplicacions, la robòtica, la realitat virtual o la intel·ligència artificial.
Tot plegat multiplica el potencial de connexió entre la ciutat i l’esfera digital. Els digital twins són models digitals que repliquen, amb un minuciós grau de detall, les ciutats físiques. La rèplica, en si mateixa, no té gaire interès. Però si s’utilitza com a prototip, és una eina de treball potentíssima. Perquè els nostres records dels llocs existeixen, però sobretot existeixen a la nostra ment. I a la nostra ment hi cap tot; l’experiència física, i també la digital. Llavors, aspectes com la memòria històrica (els edificis destruïts, els projectes mai realitzats, els llocs marcats per fets traumàtics, les històries de personalitats destacades...), que no tenen cabuda en una placa a la vorera, es poden situar a l’esfera digital. Ben ordenat, el prototip digital pot ser un repositori de coneixement excepcional, per endreçar-hi fotografies, textos, testimonis o records. Els centres de pensament de les ciutats (penseu en el CCCB, l’Ateneu o qualsevol lloc on seguiu l’activitat cultural del vostre sector) programen multitud d’actes presencials que enregistren i pengen a la xarxa. Comodíssim i molt convenient per reciclar-se professionalment quan les criatures dormen!
A més, el modelat digital té un potencial científic innegable, ara que caldrà parametritzar exactament la producció d’energies renovables i el consum domèstic a temps real. Quins carrers estan sempre a l’ombra? Com es pot multiplicar la retenció d’aigües pluvials a la metròpoli? Quines proporcions han de tenir els edificis de nova construcció per estalviar calefacció i aire condicionat? Com cal orientar-los? Com aprofitem els efectes climàtics de les muntanyes del litoral per refrescar les ciutats de les planes? Crear cartografies digitals de la ciutat hauria estat el somni de qualsevol planificador durant el Renaixement o la Il·lustració.
Digitalitzar els possibles models de creixement d’una metròpoli com Barcelona i posar-los a l’abast de tothom hauria de ser la prioritat de les institucions. En ple segle XXI, un repte interessant per unir tecnologia i societat seria compartir les diverses alternatives de creixement i quins impactes pot tenir això sobre l’ecologia. A mi m’agradaria saber l’opinió dels meteoròlegs sobre el continu urbà que envolta el riu Llobregat, sense massa corredors que relliguin la muntanya amb el riu. O modelar els impactes que pot tenir un creixement sobre terrenys agrícoles per oposició a un barri que s’enfili per una muntanya erma. Caldria també modelar l’impacte de la transformació de les grans indústries sobre la qualitat de l’aire (si circuleu de matinada per les autopistes us adonareu que les xemeneies de les cimenteres són els edificis més alts de la metròpoli i no s’aturen mai).
Barcelona s’autoproclama ciutat tecnològica i defensora dels drets digitals, però continua presentant els plans urbanístics en format de textos llarguíssims i plànols de 2 dimensions en format tancat, sobre els quals cap altra disciplina no pot intervenir. Els vinils estan molt bé per als nostàlgics, però tenir un departament de Polítiques Digitals i Territori a la Generalitat hauria de permetre planificar les ciutats de manera una mica més científica.