La Barcelona país
Un estudi d’Esade assegura que si Barcelona i Madrid unissin forces “esdevindrien el quart pol de talent del món”. Fa l’efecte que és d’aquelles estudis que es fan per confirmar els desitjos del client. Ara mateix, en el rànquing de captació de talent –que encapçalen Londres, Boston i Nova York–, Barcelona ocupa la cinquena posició, mentre que Madrid es conforma amb el tretzè lloc. Sembla mentida, la capacitat d’atracció de la nostra decadent capital! Al diari La Vanguardia celebren la proposta d’aquest nou eix creatiu hispànic i el troben oportuníssim “tractant-se de dues ciutats tan ben comunicades”. Això és innegable: els governs espanyols han fet tot el possible perquè Barcelona (com Almeria, Càceres o Oviedo) estigui ben comunicada amb Madrid, que és on comencen i acaben totes les comunicacions ibèriques; Madrid és el hub que és a dues hores de qualsevol punt de la Península i que, gràcies a Barajas, fa que tots els espanyols estiguin connectats amb el món. O aquesta és la intenció.
Evidentment, si Barcelona estigués ben connectada amb València o amb Montpeller podria haver estat –com van somniar-ho Pujol i Maragall– la capital d’una Euroregió transfronterera i europea, amb molta més lògica històrica, econòmica i geogràfica. Però la força centrífuga de l’hispanocentrisme ens arrossega, com tantes vegades... Espanya és un estat singular, amb esquelet autonòmic però amb cor i cervell centralista. La política espanyola d’infraestructures ha tingut, des de sempre, la prioritat de redirigir la mobilitat cap a Madrid, sacrificant el dinamisme econòmic mediterrani, que n’ha estat la víctima principal. És una dèria geopolítica: hi reposa la convicció que acostar València a l’òrbita catalana és un perill, no només per a la preeminència de Madrid, sinó pel risc que catalans i valencians redescobreixin tot el que tenen en comú, a més de la llengua. Un “pol de creació” fusterià, quin malson...
L’estudi d’Esade, doncs, planteja els factors de forma inversa. No és que Madrid i Barcelona hagin de formar un pol de creació perquè estan ben comunicades; és que a Barcelona només l’han comunicat bé amb Madrid, perquè Madrid sigui la seva finestra al món. Aquest discurs, amarat de promeses de prosperitat, complementa els cops de porra de l’1 d’Octubre i la fuga d’empreses a Madrid. Primer el bastó, i ara la pastanaga: l’eterna promesa falsa d’una cocapitalitat amb una màscara plural i federalitzant.
Però Barcelona, malgrat tots els seus problemes i limitacions, és una ciutat creativa i oberta, amb una energia inacabable, que surt d’ella mateixa i no del dopatge governamental; i per això llueix en els rànquings, malgrat la propaganda tòxica que se’n fa en certa premsa (no només de Madrid). I si algun repte té aquesta ciutat és esdevenir capital, fer la Barcelona país, revers de la Catalunya ciutat per la qual sospiraven els noucentistes. Això vol dir reforçar les estructures metropolitanes, i millorar la connectivitat amb les ciutats mitjanes del país. I després? El Mediterrani, el Llenguadoc, Europa.
I a Madrid, se li ha de girar l’esquena? Per descomptat que no, i és una sort tenir a prop aquesta magnífica ciutat, amb la qual les sinergies floreixen de forma ben natural. Però algú pensa, honestament, que en un “pol de creació” entre Madrid i Barcelona, impulsat per Espanya (i, per tant, en castellà i orientat a lberoamèrica), Barcelona hi sortirà guanyant? Que hi haurà equitat, neutralitat, complementarietat, tot el que no hi ha hagut en tres segles de centralisme? Fem servir el sentit comú. I quan arribin les eleccions municipals, si algun candidat o candidata us parlen de l’eix Madrid-Barcelona, no penseu amb el cor ni amb el cap; senzillament, feu memòria.
