Barcelona posa’t guapa (i neta)

Llegeixo a l’ARA que “mai com ara els ciutadans de Barcelona havien tingut la percepció que la neteja era un dels principals problemes de la ciutat de Barcelona”. I que no és tant que s’hagi de netejar més com d’embrutar menys. Si hi ha un botelló, aquells que fan el botelló necessitaran que allò que ha entrat per la boca surti per la bufeta. La sensació que hom té quan arriben els turistes —i ja estan arribant— és que no hi ha prou fanals per a tants borratxos.

Aquesta sensació que es té amb la ciutat de Barcelona (que entenc que es pot tenir amb moltes altres grans ciutats, però no totes) la pot tenir el progenitor amb l’adolescent. No és tant que l’adolescent no netegi. És que embruta per allà on passa. ¿Remenem llet amb cacau? Deixem sengles gotetes, a tall de recordatori. La cullera, seca a la pica. Si hom li diu a l’adolescent que allò és casa seva, que ha saltat (ha saltat!) per damunt d’uns calçotets, ho escoltarà amb la indiferència de qui sent ploure. Menteixo. Sentir ploure li pot interessar molt més que les queixes i laments paterns. “¿No estaries millor amb l’habitació endreçada?”, pregunta el boomer. I la resposta, oh verge de Montserrat, vos que sou tan complidora, és que no! El boomer pot deixar, expressament, aquells calçotets a terra. Un dia, dos, tres... Quan els calçotets, caminant xino-xano, tots sols, ja se’n vagin al cossi famolenc de la roba bruta, ell tampoc se n’adonarà.

L’incívic és un adolescent perpetu, el centre del món, algú que té unes necessitats bàsiques (gresca, teca, ramat...) que no inclouen el respecte a un banc del carrer. Jo recordo, a l’escola, quan em deien: “És que si feu malbé el mobiliari urbà el pagaran els vostres pares amb els impostos”. I jo com si sentís ploure. No. Sentir ploure m’interessava més.