Barcelona superilla baladrera
Feliu Elias i Bracons era un barceloní que tenia triple personalitat. Ho feia tot en 3D existencial. Com a caricaturista i dibuixant humorístic signava... Apa. Com a crític d’art firmava... Joan Sacs. I com a pintor la seva rúbrica era... Feliu Elias. El paio també veia i sentia Barcelona per triplicat: “Avui dia ja és cosa estesa per tot el món, que no hi ha ciutat més sorollosa que Barcelona: empedrats ressonants, tramvies escorre's sobre riells; sirenes i clàxons dels més estridents; motocicletes i xofers que es diverteixen amb les escapades lliures...” Elias-Apa-Sacs caçador de tendències de sons envoltants ho escriu el 1923. I no havien arribat encara les superilles a la ciutat amb altaveus de silenci a tot drap.
Les superilles són el ring de boxa de les properes eleccions a Barcelona. Bum! Ganxo. Directe. KO. Ada Colau no tornarà a ser alcaldessa de la ciutat. M’hi jugo un pèsol liofilitzat amb qualsevol criatura d’aquest o un altre món. Buuu. Les superilles l’han condemnat (només cal veure els indicis a granel com els d’aquests dies passats: l’aliança Junts i PSC contra els megaillots). Mec-mec. La superalcaldessa buscava la pau i ha trobat la guerra. Pum! Les superilles són la utopia a la ciutat: sota les llambordes un esquirol mut i a la gàbia prenent el sol amb un tanga sostenible. Arg! Impossible. Les superilles són el somni humit de convertir Barcelona en comunitats urbanístiques amish. Pst! Increïble. El pas del tramvia al carro. De l’electricitat a l’espelma. Xist! Silenci, serenor, calma, tranquil·litat, droga, narcòtic... Tot irreal. Tatxan! Barcelona, com recorda la Santíssima Trinitat Elias-Apa-Sacs, és sorollosa, turbulenta, estrident... Sumeu-hi, “Amb tot això el cor ininterromput dels baladrers pròpiament dits, el qual no cessa un segon de tot el sant dia, el cor d’un milió de barcelonins vociferant per un no res, ja a carrer, ja dintre de les cases, com si fossin orats”. Olla de grills. Cric-cric. Volia no res i ho ha trobat tot.
A la superilla de les temptacions hi conviuen: Colau, Collboni, Maragall, Trias. I sumeu-hi el PP, la CUP, Ciutadans, Vox i, si es presenta, Sandro Rosell. Molt soroll per a res. Blam, blam... Vodevil de portes i finestres que s’obren i es tanquen. Crits, xiscles, brams, nyec, nyac, nyuc... Barcelona és una olla. Colau volia pau i brota cacau. Paf! Barcelona és bona si la bossa sona i si la bossa no sona... Bum i bum i bum... “Aleshores sonen les pistoles, les bombes, les garrotades...”, diu el nostre barceloní 3D. La frustració és una banda sonora original. Les superilles són playback. Són els pares. Il·lusió, quimera, foc d’encenalls de Ventafocs piròmana. Torna la Barcelona baladrera, eixordadora, escandalosa. No hi ha superres, però sí molts súpers. Supermercats. Superguirigall, desgavell, mullader, trifulga, galliner... Supercaos. Catarrinc-catarranc... catacrac!
Al clot de la superilla gemega la veritat com un llop desnerit sense ovelles mastegades a l’esòfag. Auuuu. Una ciutat no és un prat pintat per un fosforescent. Una ciutat no és un enciam virtual. Una ciutat no és un hort urbà lil·liputenc. Una ciutat no és una bicicleta plegable. Una ciutat és una altra cosa. Especialment en una ciutat que més que mirar al futur mira al passat. I mira no ja els barcelonins 3D, sinó els 1D. Arf, arf...
Antoni Bosc era un barceloní unidimensional. Era un obrer de l’auca a mitjans del segle XIX. En va fer més de 75, de protocòmics. Hi ha una d’aquestes històries amb dibuixos que és el seu bestseller: “Lotería y auca de los baladrers de Barcelona”. 48 sons estridents autòctons. Que xiscli la ciutat. Tararà... “Pollos y gallinas! Dos pierdo y no son pamplinas!” Plof! “Vinagre, vinagre muy sano! Que no pierdo ni gano!”; “Tataratá! Yo soy el nuncio y gano seis con todo anuncio!”; Cataclinc... “Huevos... huevos frescos! Seis gano pero... que frescos!”... Un no parar. Sorollós i en castellà: el futur. L'única superilla possible a Barcelona serà per als que parlin en català. Però sempre hi haurà algú que cridarà que fem silenci, que callem... Xssttttt!!!!!
