La Barcelona vermella
A Barcelona hi ha portes que no s’obren. Ja pots picar, ja. Estan sords, però sobretot estan sols. Són els habitants de la Barcelona vermella. Hi ha un moment, ells no volen, però han de pitjar allò: el botó roig de la polsera de teleassistència. Ajuda. SOS. Veniu. Però la porta de casa no s’obre.
Quan arriben els bombers al domicili tampoc poden traspassar la porta. Piquen, piquen, piquen... Res. Però, a la vida, sempre hi ha una finestra. La troben. Per allà es despengen amb cordes (o enfilen escales de mil formes). Buscant l’altra finestra. Aquella per entrar dins. Ho fan. I quan zigzaguegen per les portes dels passadissos, al final de tot, on menys t’esperaries, sempre se les troben: dones. Soles. Molt soles. L’home es va morir. Els fills no viuen a Barcelona. Van perdre el marit, van perdre els nens, i ara veuen com perden la ciutat. Com ho perden tot. La seua vida ja només és un petit botó vermell.
A Barcelona hi ha portes que no s’obren. Piquen, piquen, piquen. Auxili. Socors. Correu. És un altre botó vermell... de flama que no pregunta i respon: Foc, foc, foc... Arriben els bombers i obren portes, finestres i esperances. Corren afuats per aquells passadissos i es comencen també a obrir portes de patac. Un laberint, un infinit que du a habitacions trossejades: microparadisos de vacances esbojarrades. I aleshores, escarabats humans, en surten esconillats, amb el tret de l’escopeta bufant les orelles. Són criatures rosses, blanquinoses a la graella del Sol llagostí mediterrani, joves, perduts, sols momentanis, instants cadavèrics a les dents blanques. La temperatura ja puja per tot l’Eixample: un gran scape room de pisos turístics. Sempre una cigarreta soliua, una paella afamada, un extractor endolat... Tots salvats pel color vermell de vida.
Barcelona és aquesta ciutat cromàtica: de botó roig. De vellesa i de joventut. D’autòctons i estrangers. Extrems que no es toquen, que no es coneixen. Tots a un clic de la mort. Éssers tancats. Perquè ja no hi ha vida, perquè n’hi ha massa. Persones acollonides perquè s’ensorra tot. Per a uns és el passat el que truca a la porta; per d’altres el futur. El present és una barbacoa, un forn crematori.
Cap ciutat, cap país, cap galàxia es pot sentir orgullosa del que està passant, del que passarà. Del que estem cuinant, del que estem cremant. Cap. Tenim cendres abans del foc. Tenim taüts abans del mort. A qui salvarem? A qui es podrà salvar? Un bomber m’explicava que un dia tornant d’un d'aquests serveis vermells, baixant per Via Laietana, es va fixar en una parella que caminaven. Sobresortien dels altres. De la munió bigarrada. Anaven vestits com antics. Com d’abans. Amb aquella roba dels anys noranta. Per tot, per aquell caminar, aquella forma de ser, aquell xan, aquell record... “Hosti, hosti, mireu, aquests són d’aquí!”, va cridar un bomber des del camió. I abocats a la finestra per observar imantats aquella parella exòtica, estrambòtica, alienígena... Un altre va dir: “Els haurem de rescatar!” Del passat? Del futur? Del present. Tots són carn, clients del botó vermell nuclear que és Barcelona.
