Les barreres invisibles de la (mala) administració
Quan pensem en el creixement d'un país, fins a quin punt la seva economia és productiva o en quina mesura els seus ciutadans viuen bé, més enllà de mesurar la riquesa, el nivell educatiu o l'estat del benestar, hem de mirar quina és la qualitat de la seva administració pública. Com més eficient sigui, millor respondrà a les necessitats de la ciutadania i de les empreses. I, si posem a examen la nostra administració, tenim motius per preocupar-nos.
Els dos últims grans informes sobre el creixement europeu –de Draghi i Letta– i sobre com reformar Europa ens parlen d’un dels grans mals que pateix la nostra administració: l’excessiva burocràcia. Les garanties de seguretat jurídica –que gaudim els europeus i els inversors al continent– han vingut, malauradament, de la mà d’un excés regulatiu que, en última instància, dificulta el creixement empresarial i l’accés de la ciutadania als ajuts socials. En les nostres relacions quotidianes amb l’administració massa sovint ens perdem en un laberint administratiu.
Les càrregues administratives afecten l'eficiència i l'accés dels ciutadans als serveis públics. Són els també coneguts com a sludges dels quals ens parla el premi Nobel Richard Thaler, o l’assessor d’Obama Cass Sunstein: barreres que posa l’administració per poder interactuar amb ella. I una de les més habituals és la que ara Salvador Illa vol prohibir per llei: la cita prèvia obligatòria. Sense entrar en la discussió de si cal o no modificar la llei per impedir una barrera que no està recolzada per la legislació actual, la covid ens va portar, entre moltes desgràcies, l’aplicació de mecanismes justificats en situació d’emergència que, estesos més enllà de la pandèmia, suposaven un abús, justificat només per facilitar l’organització d’algunes institucions. Per exemple, eliminar la jornada partida de moltes escoles catalanes, amb les conseqüències que això suposa per a l’alumnat –especialment aquell que està en una situació de més vulnerabilitat–. O mantenir la cita prèvia obligatòria per relacionar-se amb l’administració, ja sigui per demanar la renda garantida de ciutadania (RGC) o un ajut per a l’habitatge. Poder comunicar-se de forma directa amb l’administració local, provincial, autonòmica o estatal és un dret de tota la ciutadania i no es pot imposar la cita prèvia com a única manera per accedir-hi. La cita prèvia és, això sí, un mecanisme útil per gestionar les comunicacions que pot beneficiar aquelles persones que prefereixin dirigir-se directament a les administracions, malgrat haver d'assumir el cost de fer cua.
L’Estat és el gran proveïdor de serveis per a la ciutadania, i ha d’acceptar i assumir aquest paper garantint que ho fa amb la major eficàcia i amb respecte pels criteris de bona administració i de legalitat. La reforma de l’administració pública del Govern –liderada pel conseller de Presidència, Albert Dalmau, i amb una comissió d’experts encapçalada pel catedràtic Carles Ramió– sembla ben orientada. Malauradament, la història del nostre país ens indica que és més fàcil eliminar els projectes de reforma administrativa que les cites prèvies.
