Bars i conhort

Enyor els meus bars. És tota l'aportació que puc fer al debat generat per les manifestacions de restauradors, que, com tot succés avui dia, és susceptible de generar adhesions o oposició segons convengui a la nostra agenda política, no sigui cosa que ens solidaritzem amb algú que no és dels nostres. 

Jo, que som més bàsic, només puc dir que enyor els meus bars, perquè els bars -i els restaurants, cafès, tavernes, casinos, etc.- són un dels pocs llocs on he trobat cert conhort a la vida. I el conhort és un bé escàs i més aquests dies. "Conhort" és també una de les meves paraules preferides en català. No és gens fàcil traduir-la amb una precisió total: el castellà "consuelo" i l'anglès "relief" s'hi acosten, però se'm queden curtes. El conhort pesa més, és més profund, com un alè d'alleujament amb els ulls clucs, mentre reps l'escalfat i maternal abraç d'un pit càlid. El que devien sentir els soldats en arribar a recer després de creuar terra de ningú sota el foc enemic durant la Primera Guerra Mundial i trobar-se un plat calent i un cafè just fet i encendre's un piti... Una cosa així. 

Això són els bars per a mi. 

I no és per l'alcohol, o no només. És sobretot perquè potser els bars i restaurants són dels pocs llocs on la presència humana em sembla suportable i a estones fins i tot desitjable i estimulant. En un centre comercial, per exemple, la proximitat d'altres persones em resulta molesta, enervant. A la platja, al gimnàs, a la cua del supermercat, a la sala d'espera del metge... gairebé a tot arreu els éssers humans em pareixen una nosa amb la qual he hagut d'aprendre a conviure, com el meu sobrepès o les meves diòptries; un mal crònic que a força de costum he aconseguit tolerar amb certa eficiència.  

Però als bars no. Als bars em semblau tots formidables. Als bars em semblau fascinants, incògnites vives. Voldria saber d'on veniu cadascun de vosaltres, escoltar la vostra història, compartir les vostres penes. 

Perquè els bars són humanitat pura: és allà on els nostres destins s'entravessen, encara que només sigui una estona, i la set i la fam ens acosten a tots un poc. Allà ens hi reconeixem germans de fatigues, atupats tots pels mateixos avatars. I en un món de cada cop més virtual i profilàctic, als bars encara ens trobam al voltant del foc, un poc tribu, un poc humans; allà encara ens hi podem conèixer per casualitat, sense algoritmes, per pur atzar. 

Per això enyor en Joan del Rita i el Rita. Enyor la terrassa de Canamunt i comentar la cosa pandèmica amb na Vicky del Byblos. Per això trob molt a faltar sentir les converses de la taula del costat al Rosamunda, el millor -i més petit- restaurant italià de Ciutat (que per sort continua obert), o seure a la barra del Bar Mavi i la manera de pronunciar "espectacular" d’en Biel. Enyor que en Javi del Coliseu em digui "nin" tot i tenir-ne 42 i seure al pati de l'Adalt amb una pale ale esperant en Manolo i en Toni. Ara mateix mataria per poder continuar discutint si els llonguets del Vistalegre són millors que els del Goa o al revés amb un llonguet d'un o altre al davant o tornar a fer un variat del Pigalle un matí de dissabte... 

Enyor els meus bars perquè, si els carrers són les artèries i els parcs els pulmons, els bars de tota ciutat són com els múltiples cors del cefalòpode i el menjar i el beure la saba que ens dona vida i ens permet, durant un moment, estar a recer de les ràfegues del dia a dia. Sense la seva existència les ciutats serien terra arrasada, un erm xorc i trist. 

I em costa molt imaginar la meva vida, el meu barri i la meva ciutat sense tots aquests llocs i la gent que els transita, així que em sabria molt de greu que desapareguessin. Enyor els meus bars. Els enyor tots. Hi vull tornar.