Sense batalla d'idees
L'última va ser, potser, la de la tercera via. Se'n recorden? Per a Anthony Giddens, la idea d'una via intermèdia entre el capitalisme d'inspiració liberal i el socialisme d'inspiració postmarxista era, si més no, plausible. Va ser molt popular entre finals del segle XX i començaments del XXI. Tot plegat tenia precedents. El més recent era la noció eurocomunisme, formulada a finals de la dècada del 1970 sobretot en països de l’àrea cultural llatina, com ara Itàlia (Santiago Carrillo en va ser també un gran defensor). La tercera via de Giddens no tenia res a veure amb l'eurocomunisme, òbviament, però sí que provenia d'una mateixa inquietud: la de no identificar el fracàs del socialisme real amb les idees de l'esquerra europea (només europea; el matís és substancial per entendre què va passar a Veneçuela, posem per cas). Fent paret amb aquest concepte, hom parlava des de posicions menys esquerranes d'un "capitalisme amb rostre humà". En aquell moment hi havia també una reivindicació raonable del liberalisme polític, vista, per exemple, la fallida del model suec. Fou el cas de Mauricio Rojas. Fins i tot van aparèixer coses conceptualment tan rares com les que defensava Kenichi Ohmae al Japó: la desmembració territorial de l'estat nació en funció de les seves potencialitats econòmiques. Etcètera (un resum intel·ligible de tot això que estem explicant ocuparia, molt comprimit, una dotzena d'articles com aquest).
Tant si estem d'acord amb els respectius plantejaments com si no, es tractava de debats d'idees més o menys articulats. Un quart de segle després, aquesta confrontació dialèctica ha desaparegut. Hi ha, això sí, "guerres culturals" i cucanyes polítiques que generen entusiasmes o atacs d'ira efímers entre el personal, però poca cosa més. Crec –i consti que només és una hipòtesi– que el populisme ha provocat inèrcies en què el debat d'idees no només és percebut com una acció inútil, sinó fins i tot contraproduent. El populisme ha guanyat terreny justament a còpia d'esquivar debats en profunditat, tot transformant-los en una frase de Twitter on podem expressar en termes primaris, sense necessitat d'argumentar res, el nostre acord o desacord. De fet, no cal ni una frase: amb una foto descontextualitzada o un mem n'hi ha prou. La coincidència entre la fi dels grans debats intel·lectuals i l'aparició de les xarxes socials resulta entre paradoxal i pertorbadora. També decebedora.
A menys de tres setmanes per a les eleccions del 23 de juliol, convé mirar encara més enrere i tot. Fa 40 anys, l'octubre del 1982, es va produir una situació molt semblant a l'actual: el que es decidia era un canvi de règim encobert, sense necessitat de tocar la Constitució, cosa que és impossible. El PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra tenien al punt de mira l'autonomia catalana, que en aquell moment estava governada per un Pujol en plena forma. Va ser així com van posar damunt la taula la cèlebre Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, més coneguda per les seves sigles en castellà: la Loapa. L'agost del 1983 el Tribunal Constitucional va declarar que els articles més importants de la llei contravenien la Constitució. Tot allò va generar un debat profund –i finalment tancat en fals– sobre el model territorial. De fet, és tot just d'allí d'on comencen a sortir coses que van acabar desembocant en l'esperit de l'1 d'octubre del 2017, com ara la inexplicablement oblidada gran manifestació convocada per la Crida a la Solidaritat el 13 de març del 1983.
En definitiva: venim de debats importants tant de l'eix esquerra / dreta com de les qüestions referides a l'articulació territorial. ¿On són, ara, aquest tipus de debats? ¿En els inacabables reguitzells de comentaris autoreferencials de les xarxes? ¿En els trols que els fan anar erràticament d'aquí cap allà? ¿En l'escenografia cada cop més artificiosa dels cara a cara televisats? ¿On són els debats d'idees? ¿I per a què servirien en aquest context? Fixem-nos en l'inquietant paral·lelisme entre el canvi de règim encobert que es va voler dur a terme el 1982 amb la Loapa i el que ara ja està consumant la suma de PP i Vox a les Balears o a València. En aquell moment, el tema el va acabar aturant una instància, el Tribunal Constitucional, que em sembla que és molt diferent del d'ara. La societat civil o els mitjans de comunicació tampoc són els mateixos. Sembla que tot s'escola per l'aigüera de les xarxes socials, que tot és alhora histèric i efímer, que no hi ha res que pagui la pena de ser discutit seriosament i amb calma, sense el coi de mòbil a la mà.
