La batalla del Marne, segons Macià (1917)

De la crònica de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933) a La Publicidad (4-I-1917). Versió catalana del llibre Des de França, carta del senyor Macià, a cura de Jaume Ciurana i Llevadot. La faceta periodística incidental de Macià és la menys coneguda de qui seria primer president de la Generalitat restaurada. Catalanista abrandat, idealista, venerable, Macià havia exercit de militar de carrera.

[...] Alguns diaris espanyols, conformant-se amb la versió oficial amb la qual el govern alemany intentava aguantar la moral del seu poble, pretengueren que la batalla del Marne no era més que un hàbil retrocés estratègic. Algunes persones de bastant cultura, però desconeixedores de la tècnica militar, també tenen aquesta convicció. Convé, doncs, analitzar ràpidament aquells esdeveniments. A les ribes del Marne, i en una línia de 300 quilòmetres, combateren prop de quatre milions d’homes, al voltant d’un milió i mig dels quals eren francesos. La batalla començà el dia 5 de setembre i fins al dia 9 no es va iniciar la retirada de l’exèrcit de Von Kluck, i es va decidir el dia 10 la victòria en favor de l’exèrcit del general Manoury (exèrcit de París), de l’exèrcit anglès i del que manava el general Foch, victòria que completaren emprenent una activa persecució contra l’exèrcit alemany. Fins al dia 12 no es generalitzà la victòria dels aliats, que fins al dia 16 no aconseguiren desallotjar l’enemic de totes les posicions que havia ocupat a la rereguarda. Des d’aquest dia comença la “cursa del mar”, que fixa ambdós exèrcits, aproximadament en el mateix front en què els veiem avui. Durant aquests onze dies, es combat d’una manera desesperada, fet del qual són testimonis fefaents els incomptables cementiris que acompanyen, marcant els seus sagnants episodis, les línies on es desenvoluparen els combats. D’un costat veiem un exèrcit formidablement preparat per a la victòria, que corre de triomf en triomf, arranant tots els obstacles que se li presenten, prenent les places fortes només amb el temps necessari per establir les seves poderoses bateries de setge i avançant a una marxa tan ràpida com no ho hagi aconseguit cap altre exèrcit del món; el seu entusiasme i la seva empenta no té més que un element en contra: la fatiga inherent a la velocitat de la marxa; en canvi, la fe absoluta en la seva superioritat, no només militar, sinó també ètnica, i en la missió providencial que se’ls ha confiat, i l’adoració que senten pel seu emperador, els infonen formidables alens. Al seu davant s’alça un altre exèrcit, inferior en nombre, inferior en mitjans materials; un exèrcit d’una nació que no volia la guerra, però que al ser-li imposada l’accepta amb la ferma resolució de legitimar una història gloriosa de vindicar-se de la derrota patida el 1870-1871, i de les humiliacions posteriorment suportades, evitant al món la repetició d’aquestes tragèdies, disposada a no escatimar els més dolorosos sacrificis per aconseguir-ho. El general Joffre, profund coneixedor de l’estat moral del seu exèrcit, sabé exaltar-lo fins a l’heroisme amb aquella famosa ordre que transforma en ofensiva una retirada, les paraules de la qual se saben tots els francesos de memòria: “Convé recordar a tothom que aquest no és un moment per mirar enrere. Les tropes que no poden avançar, hauran de conservar, costi el que costi, el terreny conquerit i es faran matar abans de retrocedir.” [...]