La batalla per la normalitat

La paraula que explica els esdeveniments polítics a Catalunya i Espanya és normalització. Bàsicament, el govern del president de la Generalitat, Salvador Illa, s’ha centrat en la gestió i, malgrat la fragilitat de la seva majoria i la dels seus socis parlamentaris, que no li permet avançar com voldria, intenta traslladar a l’opinió pública la idea que allò que va ser el Procés està mort i enterrat i hem entrat en una nova normalitat. Una normalitat que, a l’estil Illa, no vol soroll.

Els altres dos grans partits catalans estan centrats cadascun en la gestió de la seva pròpia crisi. ERC, que va implosionar després de perdre les eleccions, no podrà aclarir la seva estratègia política fins després del seu congrés. Mentrestant, aplica una posició de suport limitat al PSC i el PSOE. A prop dels socialistes però no prou per donar suport als pressupostos. La seva normalitat passa per la gestió del mentrestant, amb la independència en algun punt futur.

El cas de Junts és diferent perquè l’expresident Carles Puigdemont continua a l’exili per decisió expressa de la judicatura espanyola, que incompleix la llei d’amnistia. Per raons humanament comprensibles, Puigdemont està encapsulat dins d’un petit nucli, lluny de la realitat del país i decidit a treure el màxim profit propagandístic als seus set diputats. La maniobra de demanar una qüestió de confiança al govern Sánchez, el mateix gest que va precipitar el trencament del govern Aragonès, no li ha sortit bé en termes d’opinió pública. Però tampoc ha beneficiat Pedro Sánchez. Els dos partits s’havien instat a negociar a Suïssa, però el calendari polític els ha posat una bomba pel camí.

Decret òmnibus

El Congrés dels Diputats havia de convalidar dimecres tres decrets llei, dels quals el govern espanyol en va perdre dos per la confluència de Junts amb el PP i Vox. Sánchez només va salvar el que feia referència a la reforma de la jubilació parcial, gràcies al PP. L’impost a les elèctriques ja se sabia que no s’aprovaria per l’anunci de vot del PNB i Junts, però el PSOE s’havia compromès amb Podem a presentar-lo i va anar a l’escorxador.

El més important va ser la caiguda del decret òmnibus, que incloïa la pujada d’un 2,8% de les pensions a 12 milions de ciutadans i les bonificacions del transport públic. Puigdemont té raó quan es queixa que els òmnibus no deixen de ser l’aprovació d’una mena de calaix de sastre sense negociar, però com s’explica als ciutadans que la tàctica política es faci a les seves costelles?

Puigdemont sap que el marc històric de l’acord de Brussel·les és la principal victòria del Procés i que conté una visió del greuge català que el PSC accepta disciplinadament però no comparteix.

Junts va votar no per evitar entrar en la “normalitat” del PSC. Sense la Generalitat, els de Junts només tenen set diputats veritablement útils, que són a Madrid, i és al Congrés on poden fer soroll quan la realitat els va desdibuixant a Catalunya.

El relat de la normalització de Salvador Illa ha tingut un èxit indiscutible amb la decisió del Banc Sabadell de retornar la seu a Catalunya. Amb “la jugadeta d’Oliu”, com diu algú molt pròxim a l’operació, el govern català confirma el relat de la pacificació i té més incentius per influir davant del govern espanyol per fer descarrilar l’opa hostil del BBVA. La millor sortida per al banc català seria que Competència (CNMC) i el govern dissuadissin el BBVA de fer l’operació abans que arribés als accionistes. En les seves mans hi hauria l’última decisió, en funció de la cotització dels bancs, de com quedi l’última oferta i de si es millora amb diners.

Difícil entesa

Des del 2017 han passat més de set anys, i com serà la nova normalitat ho decidiran els ciutadans. En les últimes eleccions li van donar a Salvador Illa la victòria, tot i que insuficient. La impossibilitat dels sobiranistes d’actuar conjuntament, que es manté malgrat alguna visita de cortesia a Waterloo, va fer la resta.

El periodista Eugeni Xammar recomanava “sempre la normalitat, escriure normal, viure normal, ser d’un país normal”. “Lògicament tot això en termes europeus”, afegia. Avui la normalitat europea comença a fer por, amb una extrema dreta cada cop més poderosa a Àustria, Alemanya i Itàlia, i amenaçadorament forta a França. Si la normalitat és “allò que és conforme a la norma”, potser el que haurem de reivindicar és la resistència europea basada en el bon govern, la cooperació, una gestió de la immigració vinculada a la cohesió social i la integració, la competitivitat i l’ascensor social. Les amenaces són tantes que el tacticisme polític només pot generar desafecció i antipolítica i alimentar els pitjors monstres de la nostra història europea.