La batalla pel relat
Imposar el relat és un clàssic de la lluita política i social. Antonio Gramsci ho anomenava hegemonia cultural, la batalla per la cultura. Encara avui continua essent exactament igual, no ha canviat amb el temps. En la política actual, per ventura, la novetat seria que els estrategues han estat substituïts per experts en comunicació i creadors de discurs, de la mateixa manera que en el món de les finances els matemàtics i físics varen substituir els economistes. L’objectiu era i és produir grans ficcions, en forma d'algorisme o de relat polític; però sempre com a producte de consum, encara que sigui una hipoteca subprime o un relat fake. Això fa que no s’entengui el gran poder econòmic sense un entramat mediàtic al seu servei. No obstant això, el geògraf Christophe Guilluy, que parla dels de dalt i dels de baix, diu que “avui és el món de dalt el que està perdent la seva hegemonia cultural. El soft power invisible del món de baix és el convidat inesperat de la globalització”. Possible. Indubtablement, la batalla per l’hegemonia cultural continua.
Es preguntaran el perquè d’aquesta introducció. Senzill: per l’ús que es fa de la paraula circular o, més ben dit, del concepte de circularitat. L’economia circular i la seva mutació en turisme circular han irromput de manera aclaparadora en el debat del moment. S’ha convertit en la nostra particular batalla per la cultura, en el món terrenal del turisme de masses. No és un debat sobre la importància del turisme, la qual està àmpliament admesa. Ni sobre la capacitat de no poques companyies i empreses de les Balears per convertir-se en líders de l’economia circular aplicada a sistemes turístics de masses, també més que segura. Ni un passar ànsia perquè això no es tradueixi en una major competitivitat empresarial. No és aquest el tema. És el torcebraç de sempre, entorn de la influència social i l’ànsia d’una butaca de primera fila, que de tant en tant emergeix a la superfície. Ara el ‘turisme circular’ s’ha convertit en beuratge universal de l'establishment turístic per curar tots els mals. Aquest és el debat.
El problema és l’ús de la part pel tot, que en aquest cas va molt més enllà de convertir-se en una simple sinècdoque. Es presenta la circularitat com la gran resposta a la crisi turística i econòmica provocada per la pandèmia. Una solució quasi única. I, certament, no es poden negar els efectes positius sobre el conjunt de la inclusió de pràctiques de circularitat en l’activitat turística quant a la reducció de residus, estalvi de recursos i reutilització. És una passa cap endavant important. No obstant això, està per demostrar la seva capacitat d’atracció sobre altres activitats industrials, agrícoles i del mateix sector serveis, més enllà del que ho ha fet fins ara, que ha estat de manera relativament minsa, per crear una economia de ‘proximitat’ significativa. És l’afany de lideratge. Però liderar una transformació a l’altura del que ens demanen els reptes actuals requereix qualque cosa més.
La crisi va posar de manifest les debilitats estructurals d’un model econòmic marcadament subjecte a una sola activitat. També la manca d’adaptabilitat de l’activitat a la situació real de la crisi, fins a arribar a l’extrem de poder parlar, sense por de caure en un error, de rescat públic del sector (ERTO, crèdits i ajudes directes). I la dependència de l’exterior del model econòmic actual i la seva manca de capacitat inclusiva s’han mostrat com unes altres febleses. En el context europeu, la Comissió parla d’avançar cap a una economia moderna, eficient en l'ús dels recursos i competitiva, i el Parlament Europeu vota un pla d'acció perquè aquesta sigui neutra en carboni, sostenible, lliure de tòxics i completament circular el 2050. Tot això no es pot abordar només parlant de circularitat turística, ni la transició cap a un nou model es pot liderar des d’un sol sector.
Si contextualitzam l’aparició recent de la idea de l’economia circular al nostre país, la Llei de residus i sòls contaminats de les Illes Balears, de l’any 2019, capdavantera a l’Estat, ja calendaritza les limitacions d’ús i pràctiques de reciclatge i reutilització. La Llei de canvi climàtic i transició energètica, del mateix any, fixa quotes de reducció d’emissions de gasos amb efecte hivernacle i avança cap a la major autosuficiència energètica. La idea de circularitat imbueix totes dues lleis. També existeix el Pla d'acció per a l'economia circular en el Pacte Verd Europeu... En definitiva, amb tots aquests antecedents, es pot dir que la circularitat és una norma d’obligat compliment i una aposta col·lectiva.
Si avançam una mica més, i reparam en dues estadístiques altament significatives, s’ha d’acceptar que el model econòmic actual de turisme de masses conviu amb les xifres de fracàs escolar més altes d’Europa i amb la pitjor ràtio d’inversió en R+D+I de tot l’Estat. Monoconreu. No hi ha antecedents, ni referències, per confiar que el know how turístic, altament valorat en el món dedicat a aquesta indústria, sigui suficient per dirigir un procés tan complex com el que es deriva dels reptes i objectius europeus. Ni que la circularitat ‘turística’ sigui capaç de reciclar els excedents de places obsoletes, recuperar els edificis per ser reutilitzats per a altres usos o, ni tan sols, rebutjar certs productes que hi ha en el mercat. Totes elles, ‘erres’ ben reals.
Celestí Alomar és geògraf
