Batalles d’atenció
Fins i tot anàvem a classes d’informàtica. Estic parlant dels al·lots que a mitjans dels anys noranta del segle passat van viure l’arribada més o menys massiva dels ordinadors. Perquè de cop tothom havia de tenir un ordinador: van passar de ser aquells aparells enormes i perillosos que sortien a les pel·lícules –i amb els quals feinejaven els espies, els policies, els criminals cibernètics– a ser un company dòcil a les habitacions dels joves estudiants d’institut, que s’hi passaven hores fent-lo anar tant amb finalitats acadèmiques (passar apunts a net) com jugant a tota mena de videojocs, que ara ens semblen prehistòrics i risibles.
L’any 1997 el campió del món d’escacs, Garri Kaspàrov, perdia la partida decisiva contra un ordinador, Deep Blue, d’IBM. Era el primer cop que això passava, tot i que els informàtics feia quaranta anys que preparaven les màquines per posar-les a l'altura de les intel·ligències superiors. Ara s’ha fet una minisèrie molt notable sobre aquell matx (Rematch, a Max). Però els que vam seguir aquell enfrontament en directe (ho fèiem a través del teletext de televisió espanyola, que actualitzava les jugades més o menys a l’instant, d’unes partides que es jugaven a Nova York) ja vam veure que els ordinadors, a partir de llavors, marcarien la pauta, i no només del joc (ara ja són imbatibles).
A la sèrie veiem de quina manera, però, IBM va vèncer el campió humà: fent tota mena de tripijocs psicològics, ajudant-se dels millors jugadors humans del panorama internacional per preparar la màquina, dirigida explícitament a minar el joc de Kaspàrov des de coneixements que no eren només cibernètics. Un ordinador que valia més de cent milions de dòlars, i que després de guanyar va ser desmantellat, sense donar-li al campió cap més oportunitat de revenja. Ara, qualsevol de nosaltres pot tenir una aplicació al telèfon mòbil que seria capaç de vèncer el campió del món actual —el xinès Ding Liren, que mentre escric això defensa el títol a Singapur contra l’indi Gukesh Dommaraju—, i no cal dir que també a aquella vella màquina gegant d’IBM, la qual ara és una peça, literalment, de museu.
Però aquelles pantalles ara mateix tornen a fer por. No conec cap jove que vagi a classe d’informàtica, i tampoc als instituts hi deu haver una sala amb ordinadors, on els al·lots hi siguin ensinistrats en l’ús de, per exemple, un processador de textos. Ara considerem que les pantalles són més aviat perilloses, sobretot quan arriben davant dels nassos dels infants de certa edat. Tots hem vist de quina manera es posa un al·lot petit davant d’un mòbil o d’una tauleta, per tranquil·litzar-lo i que no doni la tabarra. O fins a quin punt els adolescents estan enganxats a les xarxes socials, on perden un temps preciós, i d’una manera més nociva que no ho fèiem matant monstres en un videojoc. Ben aviat, per llei, els mòbils es vendran etiquetats com a productes que posen en perill la salut. Cada individu, cada un de nosaltres, es troba ara com Garri Kaspàrov, havent-li de guanyar a una màquina. Ja no és escacs sinó una cosa fins i tot més sofisticada: la batalla per qui domina la pròpia ment i la seva atenció.
