La il·lusió òptica de cada dia
Finalment, The Crown ha sortit de Netflix i s’ha plantat a la realitat: Kate Middleton té càncer. Les setmanes d’incertesa havien desfermat l’especulació a partir d’un retorn a aquell passat en què la paraula càncer estava maleïda i li calien eufemismes –per cert, tan poc afortunats com el mal dolent— o fins i tot es debatia si als pacients se’ls comunicava o no el diagnòstic. Potser dos càncers a cals Windsor eren massa i van optar per la il·lusió òptica de cada dia, en un temps en què la concentració de fake news és tan alta que hem de començar a aprendre a discernir la realitat de la ficció, que entren i surten de la pantalla com al film de Woody Allen La rosa púrpura de El Cairo, amb el risc de no saber a quina part del cine som, si som espectadors o si som protagonistes, si som persones a la platea o ona-matèria al canal de llum. Oppenheimer també és cine.
Quan Ponç Pilat va preguntar a Jesús “Què és la veritat?" (Joan, 18,38), temps de Setmana Santa, Jesús va callar, el silenci més eloqüent de l’Evangeli, manifest implícit de la llibertat de consciència. Dos mil anys després, a partir del tàndem imparable entre política i periodisme, l’aliança malèfica entre els tres poders i el quart, Montesquieu i Ostrogorski, podem potser afirmar amb pesar que la veritat tendeix a ser una categoria hologràfica de l’univers virtual.
La mentida i la desinformació volen tan baixes com els adjectius que menyspreava Roland Barthes i és complicat definir res amb certesa en aquest àmbit tan espuri de la cosa pública, l’opinió pública, la publicitat, els publicans i els publicadors. La maquinària i els maquinaris de l’engany estan tan ben greixats que algun col·lega amb temps, en temps electoral, podria fer un escandall de què no s’ha complert dels programes dels últims comicis, una mena de barem de la mentida, que seria de més ajut per ajustar el vot que no pas tornar a escoltar acríticament noves promeses de campanya en pla Scarlett O’Hara-Vivien Leigh a les escales de Tara: “A Déu poso per testimoni que mai més tornaré a passar gana”, que tindrem un finançament com els bascos, que els trens aniran a l’hora, que farem dessaladores i transvasaments, que aixecarem la DUI, que el federalisme és possible i el referèndum pactat també i que la nau insígnia de l’enginy serà el Senat inscrit al registre de la propietat del PP convertit en cambra territorial.
El periodisme i la propaganda es barregen tant com la realitat i la ficció, i l’assentament de la dualitat fa que hi hagi una gent que es creu la mentida, la fiabilitat de la mentida!, i una altra que nega l’evidència i una cosa o l’altra la reflecteixen a la papereta que dipositen a l’urna, feliços com anissos per ser algú imprescindible en la “festa de la democràcia”. Votar és ser algú.
El Procés ha estat objecte doble en la dialèctica cert-fals. Com que les falsedats fonamentals s’han consolidat, han establert jurisprudència i fins i tot s’han traduït en càstigs penals injustos, avui el terrorisme s’ha estès a qualsevol forma de dissidència i arriba a condicionar l’amnistia per uns delictes que mai no van existir. La negació del principi de la realitat és el principi de l’esquizofrènia, ens ensenyava el doctor Delfí Abella a les seves classes magistrals de psiquiatria. Ja som definitivament en una societat psicòtica que ha de fer teràpia per esbrinar què és com és i què és manipulat. ¿Realment a la Casa Reial espanyola són tan estults que deixen retratar el rei i la princesa d’Astúries vestits d’anar a reconquerir Perejil bevent un vi tan peleón que la marca és el retrat del Generalísimo? ¿Ens volen fer creure que els col·legues d’elDiario.es es van encaputxar per anar a buscar informació de males maneres a casa de la senyora Ayuso i la seva angelical parella?
“Vingt anys après” de l’11-M, hem recordat no els tres mosqueters de Dumas sinó les mentides d’estat del Trio de les Açores amb les armes de destrucció massiva per justificar una guerra, una guerra!, i la del seu terç espanyol per temptar de guanyar unes eleccions a costa de l’atemptat més greu de la història d’Espanya. La mentida, en aquest cas, va ser justiciera i va enviar els “ha sido ETA” a l’oposició. Però dissortadament la mentida estructural ha arribat per quedar-se i ha arrelat, ens haurem de comprar polígrafs socials per detectar-la i mascaretes no malmeses per la corrupció per no respirar la contaminació moral resistent a “allò que el vent s’endugué”.
Sempre ens quedarà la intimitat cantada d’Aute, “todo es mentira menos tú”, i l’exigència ètica i estètica d’Espriu: “Direm la veritat, sense repòs, / per l’honor de servir, sota els peus de tots”. I, en aquesta meravellosa contrada de l’art, em quedo en la seva esplendorosa manifestació a la novel·la La casa tapiada (Comanegra), de Julià de Jòdar. L’autor demostra, amb excel·lència narrativa i excel·lent prosa, que potser l’únic debat que val la pena entre la realitat i la ficció és el literari. Jòdar forma part de l’estirp condemnada per García Márquez als cent anys de solitud dels èpics, dels pares de la novel·la que salpen amb les naus d’Homer i Virgili i atraquen als ports de Grossman, Coetzee, Saramago, Borges... O sobretot, Philip Roth, que es converteix ell mateix en personatge de la seva ficció, com Jòdar penja fotos antigues al Twitter identificant-se amb el nom del seu alter ego, Gabriel Caballero: la foto és real, però ell és el seu personatge.
Julià de Jòdar traça una derrota nàutica a la recerca de la realitat que hi ha darrere la ficció, i empadrona al seu llibre els episodis nacionals de la part dels segles XX i XXI que li ha tocat de viure, conjugant en primera persona del singular i primera del plural, el jo i el nosaltres; la intimitat, la cultura, la política. En el desànim de la irreversibilitat de l’hegemonia del fals, que culminarà la intel·ligència artificial fins a convertir en rucs els intel·ligents naturals, l’elogi apassionat de Julià de Jòdar em diu que al domini lingüístic de la bellesa sempre ens quedarà un espai on la convivència entre la realitat i la ficció poden explicar el càncer de la manera més humana possible. I, en aquell hàbitat meravellós, no discutirem morbosament si el vídeo de Kate Middleton és autèntic o un invent informàtic.
