La BBC al rescat / L’estètica de la guerra
La BBC al rescat
Qualsevol guerra necessita un relat. Com més a la vora ets de l’escenari, més costa trobar narracions certes. La propaganda es menja la informació en el moment que la gent té més necessitat de saber la veritat. Amb la invasió russa d’Ucraïna ens adonem com, de nou, les explicacions de part –interessades, manipulades, calculades– són una potent arma de guerra. No es comunica el que passa sinó allò que el poder considera que convé difondre. Una mentida repetida mil vegades esdevé un míssil d’intoxicació massiva. Malament rai quan els mitjans de comunicació, per ideologia o a la força, es posen al servei d’una causa. Manel Alías, corresponsal de TV3 a Moscou, ha denunciat aquesta setmana el seguidisme del discurs oficial per part de les televisions russes: “Podrien prescindir dels periodistes i asseure els portaveus del govern a explicar els fets”. Aquesta setmana hem sabut que el Kremlin obliga la premsa a mentir. Si fan servir paraules com guerra o invasió, els diaris s’exposen a multes que poden derivar en el tancament del propi mitjà de comunicació. Fins i tot el prestigiós Novaya Gazeta –l'editor del qual és premi Nobel de la pau– ha decidit acatar les ordres de Putin. Aquest és el pa que s’hi dona. Però al segle XXI, quan les xarxes socials han esberlat els vells paradigmes de la comunicació, qui vol beure a galet les versions oficials? A Rússia, molts ciutadans busquen informació no contaminada. És per això que, en una setmana, la BBC Rússia ha triplicat la seva audiència. Ja a la Segona Guerra Mundial, amb l’ocupació nazi de mig França, molts parisencs s’informaven amb la BBC Londres, que feia de contrapès de la propaganda dels invasors que penetrava a través de Radio-Paris. Goebbels va dur el director de Radio Stuttgart a París perquè dirigís una emissora amable, de música i cultura, on introduïa missatges constants contra els jueus, els comunistes i els britànics. La veritat, al capdavall, s’acaba imposant amb més subtilesa que l’invasor.
L’estètica de la guerra
Els fotoperiodistes se la juguen al front de guerra. Posen en risc la seva vida per donar servei al ciutadà. No són herois, però, tan sols professionals. Disparen la ràfega d’instantànies per aixecar acta d’allò que passa. Ara, a Ucraïna. Després, la tecnologia els facilita que enviïn a la redacció les fotografies que ells han seleccionat. I allà trien la foto de portada, la del pòster central i el de les pàgines especials que preparen per a aquesta guerra que mai van vaticinar que començaria. Trien i remenen entre imatges. El contrast d’una dona jove, amb abric de visó i la cara ensangonada, davant d’un edifici enderrocat per un míssil, té molts números de passar a la història. Una corrua de nenes ucraïneses agafades de la mà en una estació de metro convertida en refugi antiaeri, també provoca una esgarrifança. És una realitat que, sense sang ni tancs, sacseja el lector que s’ho mira a sis mil quilòmetres de distància. L’interpel·la mentre fa glops del seu tallat abans d’entrar a treballar. Quin fenomen tan pervers el de trobar la bellesa en l’estètica de la guerra dels altres. I, malgrat tot, l’atracció és gran i no pots deixar de mirar. Per compadir, per lamentar, per posar-te les mans al cap. És la força d’un quadre. Si els bons fotògrafs són capaços de trobar la bellesa a l’illa de la Palma soterrada sota la lava o en una UCI d’un hospital públic en temps de pandèmia, per què en una guerra ha de ser diferent? Quants llibres de fotos de l’atac a les Torres Bessones no tenim a les nostres prestatgeries? Quants anys trigarem a fer cua per entrar a una exposició a la Fundació Mapfre i veure fotografies de la guerra que Rússia va perdre a Ucraïna? Quin fotoperiodista serà el primer a retratar el cadàver de Putin? Philippe Desmazes, de Getty Images, ens va ensenyar el cos de Moammar al-Gaddafi. De Saddam Hussein amb la corda al coll en tenim una col·lecció sencera de fotos. En una guerra, la imatge derrota les mil paraules.
