El BBVA, el Sabadell i una banca pública catalana

La dinàmica del capitalisme actual es concreta en processos de concentració en tots els sectors i activitats. Augmenta la dimensió de les grans corporacions i, naturalment, diuen que ho fan en nom de l'eficiència. En realitat, és per augmentar els beneficis inherents, pel que fa a resultats, a la conformació d’oligopolis, disminució de la competència i una menor prestació de serveis als ciutadans. Ho demostren sens dubte les grans plataformes tecnològiques, el paper fonamental del departament de “fusions i adquisicions” en les grans empreses i, és molt clar, en la concentració financera en unes poques firmes. Avui dia bé ens podríem fer la pregunta de què en queda, del capitalisme competitiu. El que és paradoxal és que l’economia de mercat, en sentit estricte, ja només semblen defensar-la els socialdemòcrates. Els neoliberals –Milei, els seus amics espanyols i també catalans–, volen acabar amb les regulacions estatals, justament perquè una economia sense regles faciliti la concentració i els monopolis. Encara que, potser, a les aules continuen explicant la inexistent “competència perfecta”, en realitat no els interessa la dimensió competitiva que pot generar millors preus per als consumidors.

La possibilitat que el BBVA absorbeixi el Banc de Sabadell ha destapat moltes de les misèries i tendències dels sistemes bancaris locals, però també europeus i globals. A Espanya, la concentració bancària és immensa, tant, que es reflecteix en què la remuneració dels dipòsits està molt per sota de la mitjana europea (el 2,4% enfront del 3,2%). Això ha portat al fet que el Govern no hagi aplaudit l’intent, tot i que poc té a fer-hi més enllà de demanar un informe a la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència. El Banc Central Europeu impulsa la concentració bancària, delerós de tenir grans capitals financers a l’estil dels xinesos que acaparen els rànquings o bé els nord-americans que els segueixen. Afirmen que la dimensió dona més competitivitat, però els serveis que presten minven i els preus augmenten. No hi ha miracles. En el sector financer les “economies d’escala” signifiquen disminuir oficines i treballadors, cobrar per tots els serveis, ampliar el marge financer a còpia d'augmentar el preu del diner prestat mentre s’empetiteix la remuneració dels dipòsits. Pel camí, les “jubilacions anticipades” aniran a càrrec, en part, de l’erari públic. Si no hi ha oficines, ni caixers automàtics ni gairebé professionals, es demostra que ja no estem davant de firmes prestadores de serveis, sinó d’una indústria financera que es comporta de manera extractiva, especuladora, i no pas com un instrument de l’economia. Mentrestant, els beneficis de la banca espanyola són els més grans de la seva història, 39.000 milions d’euros els cinc més grans, mentre afirmen que els perjudica la llei de “beneficis extraordinaris” que els ha obligat a ingressar només un 4,2% d’aquesta xifra.

Sobre la fusió de la qual parlem, em temo que perdem la perspectiva. Es diu que una entitat “catalana” està a punt de desaparèixer en mans d’una de més gran amb seu al País Basc. Res més lluny de la realitat. Si parlem de la seu social, el Sabadell radica al País Valencià i el BBVA, en realitat, a Madrid. Però el tema de la seu és poc més que simbòlic. Cap dels dos bancs és ja representatiu de sengles burgesies “nacionals”, ni tan sols hispàniques. Són residuals a les finances i en molts altres llocs. Els majors tenidors d’accions de tota la banca espanyola són els mateixos: Blackrock, Vanguard i Noges Bank. Són societats de gestió d’actius, autèntics bancs a l’ombra que són els que decideixen al BBVA, Sabadell, Santander i CaixaBank. Encara que aquests fons d’inversions no solen entrar directament en la gestió de les empreses participades, és evident que s’asseuen a tots els consells d’administració i difícilment acceptaran estratègies que els perjudiquin. Ho dèiem: on queda la competència? Blackrock, amb gairebé 9 milions d’actius, gestiona l’equivalent a set vegades el PIB espanyol. No intervenen directament, però estableixen els objectius estratègics que tenen a veure amb crear valor per a la seva companyia. Això significa bon repartiment de dividends i fomentar una escalada contínua a borsa. Aquesta és la seva finalitat, que poc té a veure amb l’economia, el territori o bé l'atenció als clients. Quan les expectatives estan esgotades, desinverteixen i se’n van a una altra banda. No seria aquest un bon exemple de creació de riquesa per a la millora del benestar de les persones. Per altra banda, els gestors, es diguin Josep Oliu o bé Carlos Torres, actuen amb la mateixa lògica. Salaris condicionats a resultats, a l’augment de cotització i primes en forma de més accions. ¿Estem segurs que amb aquesta possible absorció Catalunya hi perdrà una institució financera pròpia? Si es creu que el país requereix un instrument financer al seu servei, potser que es vagi plantejant la creació d’una banca pública a partir de l’Institut Català de Finances.