Com de bé va Espanya?
The Economist ha declarat que Espanya és l’economia dels països de l’OCDE que ho ha fet més bé aquest any; també va dir fa no massa que el govern de Pedro Sánchez posava en perill la democràcia. Crec que cal matisar les dues afirmacions.
Començant per la segona, el que posa en perill la democràcia a Espanya, i a les democràcies occidentals, és l’enorme polarització que existeix, que no permet acords sobre qüestions bàsiques, i que porta al bloqueig i a la demonització de l’adversari polític. El cas de Corea del Sud, on s'ha arribat a un auto cop d’estat, és paradigmàtic, i la situació d’enfrontament civil a França i als EUA és prou evident. Tant Sánchez com l’oposició, com els mateixos membres de la seva coalició de govern, en són responsables.
En relació amb la primera afirmació, The Economist es basa en cinc indicadors per declarar "Sangría time" (només els hi faltava esmentar els toros). El primer és el creixement del PIB real, que sobrepassarà el 3%, i que compara favorablement amb motors econòmics europeus com Alemanya o Itàlia i els països avançats en general. El segon és la borsa de valors, amb un creixement de l’IBEX del 17%, encara que inferior al del mercat de valors dels EUA. El tercer és la inflació subjacent (sense comptar amb els preus de l’energia i productes primaris) amb un moderat 2,4%. El quart és el canvi en l’atur, en el qual la reducció a Espanya en 0,7 punts només és superada per Itàlia, que redueix el doble. Això sí, Espanya segueix sent la campiona en taxa d’atur de l’OCDE amb prop del 12%. El cinquè és la disciplina fiscal mesurada segons el dèficit primari (és a dir, sense comptar el pagament d’interessos del deute) que queda en 0,6% del PIB, inferior a molts països de l’OCDE, però Portugal i Grècia han aconseguit un excedent de més del 2%.
És cert que la conjuntura ha afavorit a Espanya. Tal com reconeix The Economist la forta immigració i el bon comportament del mercat de treball augmenten “mecànicament” el PIB. Hi ha més elements favorables com l’evolució de la balança de pagaments amb saldo positiu de més del 6% del PIB, sobretot pel turisme però també altres serveis, i la reducció del deute net exterior per sota del 50% del PIB (quan estava prop del 100% en la crisi financera). Malgrat aquestes perspectives, el deute públic estarà a prop del 100% del PIB en l’horitzó de 2030 i la despesa en pensions es projecta l'any 2050 en més del 17% del PIB. Les compres de bons espanyols per part de BCE han aportat estabilitat al deute, i les ajudes europees per la covid i els programes de recuperació han injectat molts diners al sistema. L’economia espanyola té una xarxa de seguretat molt important.
Tot i així, la percepció de bona part de la població és que l’economia no va tan bé. La raó principal és que la renda per càpita està estancada en relació amb la UE. El PIB per càpita d’Espanya estava prop del nivell de la Unió Europea (UE) l’any 2000 mentre que l’any 2022 estava per sota del 90%. I Catalunya que estava per sobre, prop del 120%, passa a estar just per sota del nivell de la UE l’any 2022. Darrere d'aquesta evolució hi ha un baix creixement de la productivitat a Espanya que ha fet que el PIB per hora treballada s’allunyi de la UE.
El model econòmic espanyol es basa en bona part en sectors de baix valor afegit, productivitat i intensius en mà d’obra, en què destaca el turisme, i que necessita un flux d’immigrants important. Això manté productivitat i salaris baixos amb capital humà poc qualificat. També hi ha un sector de productivitat alta, competitiu internacionalment tant en la provisió de béns com de serveis. A la balança exterior es veu com creixen també els serveis no associats al turisme. Aquest model econòmic planteja tres problemes. El primer és que limita i tensiona l’estat del benestar. En efecte, i repetint el que hauria de ser obvi, els recursos disponibles per dedicar al benestar dels ciutadans depenen directament dels accessibles per càpita i no dels totals. La temptació és augmentar cada vegada més la pressió fiscal als sectors més dinàmics per satisfer les necessitats socials però mantenint estancada la productivitat i, de fet, pressionant-la a la baixa. El segon és la vulnerabilitat per la gran dependència del turisme. Ja vàrem veure la seva fragilitat amb la pandèmia de la covid. La geopolítica, de moment, juga a favor nostre, però el perill potencial hi és. El tercer és que consumeix molts recursos naturals i entra en contradicció amb la tan proclamada transició verda.
Analistes diversos ens diuen que el model no és sostenible, però de fet ho pot ser perfectament, simplement que Espanya quedarà instal·lada en la mediocritat.
