“Que bé que parles el català!”

Fa temps que hi ha obert un debat al voltant de la idea del català com a ascensor social: de si fa uns anys ho era i ara ja no, i dels perquès de tot plegat. M’agradaria entrar-hi des de la perspectiva de les persones migrants o racialitzades. Primer apunt: penso que per fer créixer l’ús social del català s'hauria de generar en els seus potencials parlants una d’aquestes dues coses –si no totes dues–: un sentiment de pertinença o la garantia d’una possibilitat de futur. M’explico.

No té cap sentit que exigim, en nom d’una idea ja de per si excloent –la integració–, que les persones migrants tinguin coneixements de català i l’utilitzin habitualment quan de manera reiterada se les exclou de la participació social: denegant-los la possibilitat de treballar per manca de regularització administrativa, abocant-les a una vida precària i sense perspectives de futur, amb persecucions racistes com les aturades per perfil ètnic, amb la reclusió als centres d’internament d'estrangers (els CIE), amb la deportació o excloent-les del dret a vot. Són les trampes d’una societat que, per una banda, reclama a les persones migrants que s’integrin i coneguin la llengua i, per l’altra, les fa sentir ciutadanes de segona –excloses, no integrades– constantment. Segons aquest plantejament, l’esforç només l’ha de fer el nouvingut. Mentrestant, com a societat no fem res per acollir: no oferim ni pertinença ni futur.

I la cosa va més enllà. Perquè fins i tot quan parles la llengua, no te la deixen sentir teva. Les persones com jo, les racialitzades i les nascudes a Catalunya de famílies d’origen estranger, ens enfrontem amb un qüestionament constant. “Que bé que parles el català!” ésuna frase que hem sentit infinites vegades i que tot i la bona voluntat de qui l’emet té un biaix racista que cal continuar denunciant. Que es pressuposi que les persones no blanques no coneixem el català, que et parlin en castellà automàticament i que només canviïn la llengua quan se’t dirigeixen a tu i no a la resta de persones del grup és cansat i dolorós. No existeix la possibilitat que puguis ser nascuda aquí i que, per tant, parlis el català com qualsevol altra persona blanca: no pot ser la teva llengua. 

Tot això no és anecdòtic: ho reprodueix la ciutadania a peu de carrer, però també les institucions. 

La defensa del català és cosa de tothom, però aquest tothom ha de ser inclusiu i cal prendre consciència que perquè una llengua sigui estimada, respectada o simplement emprada cal que sigui útil per formar part d’una societat –qui directament no té possibilitat de formar-ne part no es plantejarà aprendre-la. 

Cal reconèixer el que no s’està fent bé i treballar per revertir-ho. Cal responsabilitzar-se, com a societat d'acollida, i ser conscients que per fomentar l'ús del català entre les persones nouvingudes cal actuar sense prejudicis racistes i sense condescendències. Si no, no ens en sortirem.