Begoña Gómez, Bárbara Rey
Les clavegueres comunicants de la política, la justícia i els mitjans de comunicació al servei del nacionalisme espanyol es desborden. Aquest dilluns l'Audiència Provincial de Madrid ha descartat arxivar la causa contra Begoña Gómez, esposa com sap tothom del president del govern espanyol Pedro Sánchez, a pesar que –com sap tothom també– és un cas palmari de lawfare o guerra bruta judicial. No cal ara repassar les llacunes i les arbitrarietats d'un sumari instruït amb els peus per un jutge amb afany de notorietat, sincronitzat amb una acusació popular formada per una suma d'entitats d'extrema dreta. Ni els episodis de comedieta barata, com la visita del jutge a la Moncloa per prendre declaració a Sánchez, o quan la mateixa Audiència va haver de suspendre la sessió perquè el mateix jutge instructor s'havia oblidat d'incloure el recurs d'apel·lació del misser de Begoña Gómez. Aquest defensor sosté que la investigació és prospectiva, un tipus d'actuació que no és permesa en democràcia.
És el tipus d'investigació a què s'han vist sotmesos els independentistes encausats pel Procés o, en el seu dia, diversos dirigents de Podem. És cert que es pot retreure a Sánchez i als socialistes no haver fet res quan es van produir tots aquests casos de lawfare, que van corcar l'estat de dret a Espanya fins a un punt insostenible. És cert també que Sánchez va mirar d'especular-hi i treure'n rèdit amb la seva retirada de la vida pública per donar-se uns dies de suposada reflexió. Però tot això no treu una evidència: quan s'arriba al punt que el president d'un govern democràtic es pot veure en problemes importants per mitja dotzena d'entitats casposes i un jutge atrotinat, vol dir que les clavegueres ho han empantanegat tot. El següent acte, que ja estava perfectament preparat, és la citació de Begoña Gómez a declarar a l'Assemblea de Madrid, una institució pública que l'extremista presidenta de la Comunitat, Ayuso, ha decidit que és el seu circ particular.
En paral·lel, hem pogut escoltar els àudios de qui fou el cap de l'estat espanyol, el rei Joan Carles I, comentant a la seva amant, Bárbara Rey, la bona opinió que li mereixen la discreció i el silenci del general colpista Armada. No costa gens entendre que Joan Carles parla del cop d'estat del 23-F, i del paper que ell mateix hi va tenir. El lamentable sentit de l'espectacle del madrilenyisme polític, el seu masclisme congènit, ajudat per uns mitjans de comunicació igualment reaccionaris, han presentat els dos casos com a intrigues de cherchez la femme, historietes galants en què dones arteroses i malvades acaben causant problemes als prohoms de la comunitat. Ben lluny d'aquest detritus mental, tant en el cas del lawfare contra el president d'Espanya (a través de la persona interposada de la seva dona) com en el de la descarada impunitat de la Corona espanyola per actuar contra la llei, es tracta de qüestions en què la democràcia espanyola es juga el ser o el no ser. En un estat en què la corrupció, i la justícia de part, són –aquestes sí– estructurals.