Al Bellver res no és impossible

PalmaMillorar el segon concert d’aquesta darrera edició del Festival Bellver segurament no és impossible, però gaire difícil sí que ho tenen els integrants de les diferents audicions que el conformen i falten per arribar. Haurà de ser l’any que ve i amb no pocs esforços per part dels encarregats de la confecció de les posteriors planificacions. El “culpable” que això sigui així té nom i llinatge, Pablo Ferrández, a qui ja coneixíem de quan l’anterior temporada va interpretar el Concert per a violoncel, de Robert Schumann, acompanyat per l’Orquestra Simfònica Illes Balears, a les ordres de Pablo Mielgo. Tots repetiren al Castell, menys Schumann, a qui va substituir Edward Elgar, naturalment amb el seu Concert per al mateix instrument. Un concert que va necessitar un parell d’empemtes fins a assolir un cim del qual ja difícilment baixarà. La definitiva va ser a finals de la dècada dels vuitanta l’encarregada de donar-li fou la mítica Jacqueline Du Pré.

El Concert per a violoncel en mi menor Op. 85 consta de quatre moviments, tan singulars com d’una harmonia extremadament seductora, ja des dels primers acords, els que fa sonar el solista tot just abans de l’entrada de les violes, que tornen a donar tot el protagonisme al violoncel, amb el qual Ferránez esbossà amb tanta delicadesa com intensitat l’infeliç tarannà de la composició. Unes frases de l’orquestra gairebé al complet i de bell nou donen pas a l’instrument protagonista  per cantar el seu malenconiós estat d’ànim. Ell, major i la seva dona convalescent, tot jusvit després del tràgic final de la I Guerra Mundial. Un material que li va servir per expressar el seu dolor com mai fins aleshores no ho havia fet.  Per exemple amb el tercer moviment, un Adagio, amb el qual Pablo Ferrández exhibí un fraseig inabastable, babèlic i encisador. Les mateixes característiques, corregides i augmentades que tornen a sorgir en el moviment final, ja des del seu títol, Allegro-Moderato-Allegro ma non troppo-Poco più lento-Adagio, que d’alguna manera anuncia les seves incomptables particularitats. Els aplaudiments varen ser de traca i mocador i la resposta la versió per a violoncel d’Asturias, d’Isaac Albéniz.

A la segona part, la sempre agradable i bucòlica Simfonia núm. 6, Pastoral, de Ludwig van Beethoven, fou interpretada per la Simfònica dirigida per Pablo Mielgo, que ja havia fet una enorme i precisa direcció a la primera part. Amb Beethoven es va recrear amb la seva formació, interpretant una peça que sens dubte dominen i executen amb una transparència, alegria i color que la fan amable i afable, tal com requereix la composició.