És ben hora d’aturar
El Partit Popular té una premissa clara: qui vota el PP sap el que vota, sap el que faran i el que no faran. I com ens va dir aquest dijous 2 de maig la Presidenta Prohens en audiència a una representació del GOB de Mallorca: “Feim el que vàrem dir que faríem. I ho farem, agradi o no, perquè per això hem guanyat unes eleccions, per primer cop, a totes les Illes”.
Així de contundent es mostra la Presidenta davant posicionaments que sap que són crítics, com el del GOB, que ja s’ha anat manifestant contrari a les primeres normes aprovades, com el Decret llei d’habitatge, o les mesures anunciades i que formaran part del famós Decret llei de simplificació administrativa, que inclou la legalització de les cases il·legals amb il·legalitat prescrita en sòl rústic i l’externalització del procés de concessió de llicències o l’eliminació de la Comissió de Medi Ambient de les Illes Balears com a òrgan col·legiat, entre altres coses.
I així de contundent també es mostra la Presidenta en la defensa de l’aixecament de la moratòria turística o l’enfocament de la política turística cap a un nou impuls de la productivitat en línia amb el que propugna fa temps la Fundació Impulsa, a través de la modificació que pretenen de la Llei turística. O, en relació amb l’anunciada Llei de costes de les Illes Balears, a partir de les competències transferides per part de l’Estat i des de la discrepància manifesta del Partit Popular balear amb l’aplicació normativa del Reglament de Costes estatal –recordem les intervencions de l’ara Presidenta quan era diputada al Congrés dels Diputats, en relació amb aquest tema.
Aquests posicionaments polítics disten molt dels avanços que –encara que excessivament tímids– els actors socials havíem aconseguit posar damunt la taula pel que fa al debat social i polític a les Illes Balears. No diguem de les polítiques emmarcades en la urgent i necessària transició ecosocial cap a un canvi de model econòmic i productiu en aquestes illes hiperturistificades, que treballam des de l’ecologisme social i polític i que també es treballa en el marc de totes les entitats que conformen el Fòrum de la Societat Civil. O de les propostes sorgides de les Assemblees Climàtiques en un exercici de democràcia deliberativa sense precedents. En disten perquè són posicionaments polítics condicionats pels actors econòmics que, en aquestes illes, han marcat històricament les regles del joc: inversors, promotors, constructors i hotelers. I malgrat que s’amaguen rere discursos populistes que construeixen el relat que són polítiques pensades i tenint en compte “la nostra gent”, les “famílies mallorquines”, “la gent que viu aquí”, “la que no pot ni arreglar casa seva”... en realitat, i prou que ho sabem, l’objectiu d’aquestes polítiques són els grans fluxos econòmics i els marges de beneficis per a qui, per a aquest partit, són els actors que generen “riquesa” (la seva) i “benestar” (per a qui el pot pagar).
La dreta, a més, es fa forta damunt les febleses de l’esquerra, que no té tan clar allò de “feim el que vàrem dir que faríem”, sinó que molt sovint ens deixen amb el regust amarg que implica veure que en massa ocasions el discurs ha canviat però les polítiques reals impulsades per l’esquerra estaven executant tot el contrari del que digueren que farien (vegi’s autopista Llucmajor-Campos, per posar-ne un exemple sagnant). I també es fan forts gràcies al soci “inevitable” de l’extrema dreta com a soci de govern que li serveix de coartada per als seus propis plantejaments més extrems.
Tot plegat fa preveure que, juntament amb la llengua i la memòria històrica, el territori i l’avanç de la degradació ambiental i social seran altres fronts que marcaran aquests anys de govern popular. I això –i el que és més greu– en un context de crisi ecològica, social i climàtica que s’obvia completament, que no es mira ni s’atén perquè no interessa, més enllà de dir que també es preocupen pel medi ambient i el paisatge i les famílies humils i que per això impulsen cases més petites i en locals comercials, i legalitzen el que tanmateix ja està fet en sòl rústic, donant, amb aquesta darrera mesura, un missatge prou greu: feu el que vulgueu perquè tanmateix cada 'x' anys traurem una norma per legalitzar tot el que no s’hagi fet bé i aconseguireu les plusvàlues esperades en termes immobiliaris, que és, en definitiva i juntament amb el turisme, el gran negoci en aquestes illes que mercantilitzen tot el que tenen: sòl, recursos, habitatge, paisatge i vides.
El panorama no és encoratjador. Sorprèn perquè no sorprèn. Són les polítiques de sempre però fetes en un context com mai, que en comptes de suposar alentir la maquinària, provoquen una acceleració i virulència també sense precedents, quan el que és cada dia més evident miris on miris en aquestes petites illes és que “és ben hora d’aturar”, recordant el lema de la campanya SOS Residents, més viu i necessari que mai.
