La beneficència és paternalista i resignada

Mai he donat espai a campanyes de recapte personals amb l’excusa de malalties. No som més viu que els molt bons professionals glapits en la mentida de l’ara famós pare de na Nadia ni crec que sigui mostra d’insensibilitat del meu tarannà, simplement sent una espècie de vergonya aliena cada vegada que qualque conciutadà meu fa exhibicionisme plorinyós. Tant si no tenc dubtes de la legitimitat de l’objectiu com si em sembla una actuació pròpia de circ i propera a l’estafa, m’emprenya que l’estat que aliment amb els meus impostos no cobreixi la supervivència dels conciutadans nostres. És aquesta encletxa en l’estat del benestar la que permet que s’hi escolin els aprofitats que sempre són a l’aguait d’aconseguir beneficis apel·lant a la sensibilitat dels benintencionats. És l’existència de la burocràcia autogenerada pels buròcrates la que aporta justificacions als que invoquen camins alternatius, més ràpids i eficaços per assolir curacions tan impossibles com col·lectivament desitjades. És per aquesta prevenció, que reconec injusta moltes vegades, que jo difícilment hauria servit de necessari còmplice de l’estafa. No per millor professional, que no ho som, sinó per pura i visceral prevenció a les demandes de beneficència. La beneficència té regust de paternalisme, de naftalina i, el que és pitjor, de resignació en la desaparició de l’estat i en el manteniment d’un injust sistema social. Perquè és pagant impostos que es demostra la solidaritat. És fent exigència de drets socials que es treballa per un millor repartiment de la riquesa. La resta no és justícia i, a més, frega la pornografia sentimental que omple platós de televisió i paper couché.