Les beneitures dels famosos
De tant en tant, m’agrada llegir els titulars de la premsa del cor. La seva ridiculesa em resulta surrealista i molt divertida, i em fa pensar que no tot està perdut en el meu món de preocupacions vulgars. Per exemple, aquesta setmana he pogut saber que una senyora que es diu Jaydy Michel, exdona del cantant Alejandro Sanz, a més d’estar orgullosa de la seva filla Manuela, li demana consells de moda. També he esbrinat que Hisahito del Japó, el petit ‘emperador’, estudia les libèl·lules i es prepara per estudiar Història –com si estudiar Història i les libèl·lules fossin activitats que denoten les qualitats excepcionals d’una persona de sang ‘noble’. A més, he llegit que una actriu que es diu María Castro és donant de llet materna, i la revista que publica aquesta no notícia explica que es tracta d’un procés senzill que consisteix bàsicament a treure’s la llet i guardar-la. Per acabar, el meu titular preferit de la setmana ha estat que Letícia Ortiz, la dona de Felip de Borbó –l’hereu de l’hereu de Francisco Franco–, ha mostrat el seu costat més eco. Per què? Idò perquè entregarà uns premis que es diuen Retina Eco. “Una cita molt eco, una cosa que li agrada molt a la reina”, diu la publicació, una frase que ens podria fer pensar que l’experiodista està a l’altura d’una Greta Thunberg ibèrica, com si donar un guardó fos una prova d’activisme arriscat i compromès.
Jo no li deman consells de moda a la meva filla, encara que ella pensi que els necessit perquè moltes vegades duc roba vella i amb algun forat. Em conform pegant quatre crits quan el desastre de la seva habitació és tan gran que crec que arribarà un matí en què no la trobaré per despertar-la entre les muntanyes de roba que deixa per totes bandes. Tampoc no estudii les libèl·lules. Bàsicament perquè em fan por des que una vegada una se’m va tirar al damunt de petita –tenen cara d’assassines immisericordes.
Al costat d’aquestes pantomimes, les vides normals semblen una aventura meravellosa. Quantes dones donen llet materna sense la necessitat de publicar-ho? Quantes persones s’esforcen cada dia perquè la seva petjada en el medi ambient sigui insignificant?
També em pregunt qui és capaç de llegir aquestes beneitures de manera seriosa, amb cert regust aspiracional i una dosi de frustració. Qui contempla cases de marqueses, ducs, prínceps i princeses amb el desig d’ocupar el seu lloc? Qui llegeix amb enveja sobre l’enèsim romanç d’un cantant que fa uns anys va comprar els seus fills a una dona sense recursos? Qui s’imagina desfilant per una catifa vermella amb un vestit amb el qual no pot ni respirar? A mi només em surten rialles quan veig gent tan esforçada per fer veure que la seva vida és millor que la dels altres.
