Bentornada ansietat
Escric aquestes línies mentre que not els efectes de la medicació: em sent molt marejada, com si hagués begut; tenc molta son, el cos em pesa d’una manera estranya i tenc alguns problemes a la panxa. Fa poc més d’una setmana que prenc pastilles per a l’ansietat, i ja van dues vegades al llarg de la meva vida que he de córrer al metge perquè tenc por d’ofegar-me i necessit que algú em tiri una corda i m’ajudi a sortir de l’oceà en el qual m’enfons. Tota sola no som capaç i cerc algú que em miri i que em digui que no em preocupi, que m’ajudarà, que no estic sola.
“T’has de relaxar”, “has d’aprendre a aturar”, “tu pots, campiona”, “relativitza, dona”... Aquests consells que m’han donat algunes persones que estim, no em serveixen de res, perquè la meva incapacitat de frenar el remolí en el qual estic immersa requereix algú que em faci sentir que m’ajuda a agafar les regnes i que ja no he de fer tanta força per controlar el cavall desbocat.
La qüestió és que, si esperes massa a reconèixer que has de menester ajuda, arribes a un punt ben complicat. Perquè plores moltes vegades cada dia –la gent no ho sap perquè sempre t’amagues per fer-ho–; tens dolor –al cap, a la panxa, a l’esquena, al pit–; t’enfades sense motiu amb qui sigui i explotes d’una manera del tot exagerada; et despertes de matinada, suant, i amb por de ja ni saps què; descontroles el dia a dia, te n’oblides fins i tot de les coses rutinàries i ets incapaç d’organitzar-te; tens tics nerviosos als ulls i mous les cames de manera compulsiva sense adonar-te’n; i ets incapaç d’explicar què et passa sense enfonsar-te encara més. Penses que ets una inútil, perquè la gent que t’envolta afronta la seva vida sense cap necessitat de muntar un espectacle i tu no tens ni intel·ligència ni forces per fer-ho tan bé. I l’única cosa que t’agradaria fer és dormir tranquil·lament, perquè dormir en pau és l’únic acte que fa que no hagis de conviure amb tu mateixa, que no t’hagis de mirar a la cara.
Així que demanes hora al metge, perquè vols preguntar-li si ja et tocaria fer-te una mamografia, perquè tens 47 anys i antecedents materns. Però, després del reconeixement li dius que hi ha un altre tema que li voldries comentar. La doctora et diu que li demanis tot el que vulguis. Però no pots construir cap frase intel·ligible, plores i et tapes la cara perquè et mors de la vergonya. Sents que et mira en silenci, però no és un silenci incòmode. Et mira amb empatia, i no t’aconsella que et calmis. “Quant de temps fa que estàs així?”, et pregunta mentre que t’acosta un mocador. Només pots dir una paraula: “mesos”. Ja ni saps quant de temps fa, perquè el teu caos mental ha fet que perdis el compte. “No es pot viure patint”, continua ella mentre tu redobles els plors perquè és la primera vegada que algú et diu que vol que deixis de patir. Surts de la consulta amb una recepta a la mà. T’has de prendre una pastilla cada dia abans de dormir. I aniràs al psicòleg. Només pots dir: “gràcies”.
