Benvinguts a la Catalunya buida

Soc en un racó de muntanya que no porta enlloc. A dues hores i mitja de Barcelona en cotxe: l’última hora l’hem recorregut ben entrada la nit sense creuar-nos amb cap vehicle. La lluna ens feia companyia, a més d’algun conill i una colla de cabirols. Havien anunciat pluja però avui fa un dia radiant, assolellat. La casa de pedra, aïllada, és al peu d’una carretera solitària. En tot el matí he vist mitja dotzena de cotxes i un ciclista. Jo feia llenya per quan comenci el fred. També he llegit una estona. De fons se sent el riu, res més. El dia és serè, el vent sempre es reserva per a la tarda, quan puja per ponent, seguint un mateix camí secular. Sí: encara hi ha coses que no canvien.

A quatre passes de la nostra casa solitària hi ha el petit nucli del poble, amb l’església, la rectoria -habitada- i l’ajuntament. En direcció contrària, i també a tocar, un centre cívic amb bar a les antigues escoles que miren a la muntanya imponent, tota poblada de pi roig. El centre cívic ara el mena una parella jove amb fills; l’ajuntament els ha cedit l’antiga casa del metge per viure. Trobo que són molts valents, han sabut resistir la pandèmia.

En la soledat, estem molt ben acompanyats pels pocs veïns de la vall. Cadascú té la seva circumstància i la seva història. Sovint les converses ens porten cap als temps feréstecs d’anys enrere, quan la vida era més austera, la gent les passava magres i la majoria només volien marxar d’aquí. S’hi van quedar pocs, no sé si dir-ne herois o desgraciats. El cas és que la Catalunya buida fa molt temps que es va començar a buidar. Encara avui, tot i internet, la tele, les calefaccions, les carreteres, els mòbils i els llevaneus, l’hivern és inhòspit i llarg; el pitjor, diuen, és l’avorriment, la soledat, la temptació de la nostàlgia. Diria que no és veritat que s’estigui repoblant. Costa molt fer el pas.

Els caps de setmana pugem alguns -pocs- urbanites. Venim accelerats, carregats de nervis, exhausts. El diner, la política, el covid, el canvi climàtic, el futur dels fills... ho duem tot a dins fet un embolic. Un cop a lloc, sortim a passejar per oblidar, per relativitzar. Fem d’aprenents de caçadors recol·lectors, preguntem per les minúscules novetats del lloc, respirem fondo, ens adormim pels racons, ens embadalim amb el paisatge i la llar de foc, escoltem música... Sempre el mateix, com un ritual. En diem “desconnectar”. Però seguim connectats pel mòbil, que és el nostre cordó umbilical. ¿Com devia ser viure sense aquest aparell que ha esdevingut una extensió del nostre cos? Abans només teníem un únic i intransferible present. Ara fem anar unes quantes realitats alhora, fins i tot podem viure més intensament les experiències llunyanes, el cap i el cor bategant a molta distància del terra que trepitgen els nostres peus, com uns éssers escindits.

Avui hem dinat convidats a la rectoria amb l’Ester, tan acollidora, el Pepe, irònic, i en Jaume, que riu com un condemnat. Condemnat a viure sol. Fan un trio que contradiu el tòpic de la desconfiança rural. Diria que s’han girat els papers: a ciutat és ple de gent esquerpa i entotsolada; al camp són sol·lícits i amistosos. N’hem marxat amb el cabàs ple de tomàquets, mongeta tendra i escarola. Ens cuiden massa.

La tarda s’ha allargassat mandrosa i callada. M’he entretingut a practicar aquella gratuïta llibertat d’imaginar una vida diferent, com un somieig. Ja ho sé que mai no es compleix, però m’agrada enganyar-me. No ha passat ningú a saludar-nos, cosa estranya. Ja vindran demà. O farem nosaltres el pelegrinatge porta a porta. La Mariona ha collit pomes. De bolets encara no n’hi ha, potser la setmana que ve, ja ho veurem. I quan el sol s’ha amagat rere la muntanya m’he posat a escriure aquestes ratlles. No sé si això és periodisme, però és ben real. Insignificant i veritable. La Catalunya buida existeix i és una mica així.