Berlín i les guerres que vindran
Primer va ser Macron, que aquests dies tornava a insistir que els aliats haurien d’enviar tropes a la guerra d’Ucraïna. En el segon aniversari de la injustificable invasió russa del país, la màxima mandatària europea, Úrsula von der Leyen, convidava Europa a “preparar-se per a la guerra”. Dies després anunciava un gran impuls a la indústria armamentística i a la “innovació” en matèria militar, en paral·lel a l’enterrament dels compromisos per la sostenibilitat i la mitigació del canvi climàtic. També hem sabut que el major fabricant de defensa israelià rep més de vuit milions d’euros d’ajudes de la UE enmig d’una massacre que l’estat invasor sionista perpetra de la mà de la intel·ligència artificial. Per rematar aquest panorama, la socialdemocràcia alemanya ha fet públics els seus plans de recuperar el servei militar obligatori d’aquí a 2025. Suècia ja ho va fer el 2017.
El nivell de civilització d’un país o d’un continent s’hauria de mesurar per la seva capacitat de construir la pau a través del diàleg, no per la seva capacitat de fabricar armament, d’innovar en la indústria de la mort o de bloquejar el Consell de Seguretat de l’ONU mentre s’assassinen impunement desenes de milers d’infants i es trenquen les regles del joc que fins i tot tenien –fins ara– les guerres.
No seré tan ingenu com per negar, aquí i ara, l’existència dels exèrcits en un món hereu de velles inèrcies imperialistes, però capaç sempre d’innovar en noves fórmules de crueltat. Pura necropolítica. Però em fa fàstic la hipocresia que presideix la política exterior i de fronteres tant d’occident com de la UE, com ho és el deshumanitzant i apologètic silenci de les guerres obertes ara mateix, la majoria a Àfrica, el continent d’on casualment s’extreuen els recursos necessaris per a la tecnologia que feim servir al món ric: el Congo, Burkina Faso, Somàlia, el Sudan, el Iemen, Myanmar, Nigèria, Síria… Fins i tot al Senegal fa mesos que s’albira una guerra “civil”, amb un increment de les protestes i també de la repressió per part d’un govern bastant funcional als “nostres” interessos. Els exèrcits europeus només lluitaran per gent rossa i d’ulls cels.
Algú hauria de recordar a Von der Leyen que els orígens de la UE són justament en l’aposta per la pau i la cooperació. No com un envit de valors naïf, sinó per la traumàtica experiència d’haver deixat milions de morts pel camí, en les dues guerres mundials (però sobretot europees) del segle passat, sense comptar les guerres colonials que varen deixar centenars de milers de morts allà i aquí. Per això, fer ressonar els tambors de guerra de bell nou és una de les més indignes manifestacions d’antieuropeisme. Els qui són al capdavant del projecte europeu no han après res del passat, i a sobre hi tiren glifosat.
I és que els qui decreten les guerres i se’n beneficien mai no hi van, ni hi envien els seus éssers estimats. On és el fill de Netanyahu? De vacances a Miami. Hi anirà cap dels set fills de l’aristòcrata Von der Leyen, a cap guerra? Clar que no. Hi enviarà els fills dels immigrants turcs que ara no volen a canvi de concedir-los la nacionalitat teutona, com Espanya fa amb els llatinoamericans.
La I Guerra ens va dur el feixisme i el nazisme, i aquests la II Guerra Mundial i l’Holocaust. Per això tenim Unió Europea avui: per rebutjar tot allò-això. Però allò que vàrem rebutjar en caure el mur de Berlín va ser el somni de Gorbatxov d’una transició russa paneuropea però que no suposàs el pas de l’estatalisme soviètic a un capitalisme salvatge i oligàrquic com el de Ieltsin primer i Putin després. Hi havia gent a Alemanya que havia de fer negoci. Ara, Europa construeix l’enemic exterior, quan d'aquí a uns mesos els hereus del feixisme i el nazisme obtindran un bon tros del pastís de les institucions de la UE, amb l’estora vermella que els hauran estès personatges com Von der Leyen. O els líders del Banc Central Europeu, que fan més política que tots els estats junts.
La Universitat de Salamanca ha tardat prop d’un segle a honorar Miguel de Unamuno. D’ell, dos recordatoris: el primer, la seva mítica frase “vencereu, però no convencereu”, adreçada al feixista Millán-Astray, autor del “mori la intel·ligència”… Tot un signe d’aquests temps de postveritat. El segon, la pel·lícula que li va dedicar Amenábar fa uns anys, Mentre duri la guerra, una versió primerenca de la doctrina del xoc que ens recorda la importància que té per a les tiranies l’apologia d’un estat de guerra permanent per tal de justificar allò injustificable.
Prenem nota, i si no us convenç res de tot l’anterior, pensau en l’economia. O algú es pensa que el turisme així com el coneixem en aquesta terra és compatible amb un món en guerra com se’ns dibuixa en aquests dies bojos? Però d’això segur que no se n’ha parlat, a Berlín. Les previsions són immillorables.