La bestiesa d’un sexe sense gènere
M’ha cridat l’atenció una pintada de paret que corria aquest estiu per la xarxa: “Contra el patriarcat, abolim el gènere”. És una frase que pertany a la retòrica d’una certa propaganda feminista d’esquerres. I tot i que no es pot demanar d’un eslògan que sigui profund, el cert és que sintetitza una ideologia àmpliament difosa –a vegades, amb suport governamental– que marca una sensibilitat, un pensament i una presa de decisions tan confusos com cada vegada més estesos. Per això crec que cal discutir-ne els implícits.
PRIMER DE TOT, encara que no sigui el més rellevant, és significativa l’arrogància autoritària de la sentència. Una cosa és anar “contra” el patriarcat per combatre’l. Però el verb “abolir” no deixa cap marge d’elecció: simplement es volen anul·lar tots els usos i costums culturals i socials associats al gènere. No es diu que hi hagi uns models susceptibles de ser combatuts i ser substituïts per uns altres en consonància amb la ideologia que es defensa. Se n’exigeix la desaparició total.
ARA BÉ, el més gros d’aquest “abolir” és el supòsit que és possible una total dissociació entre sexe i gènere, és a dir, entre l’existència i la manifestació en el comportament humà d’uns fortíssims determinants biològics, i la seva diversa repercussió històrica, social i cultural. Aquesta total dissociació no tan sols és incerta, sinó científicament insostenible. D’acord que el gènere és un intent –sovint fallit!– de domesticar el sexe a partir d’uns patrons morals i de poder. Però imaginar que hom en podria prescindir a voluntat, és ridícul i fora de tota plausibilitat.
L’ESLÒGAN, però, encara va més enllà. Efectivament: el que ja és realment absurd és pretendre que la sexualitat pugui ser viscuda sense cap patró social. Si el que pretenen els abolicionistes del gènere és aconseguir una expressió no condicionada culturalment, del que no s’adonen és que sense models socials, millors o pitjors, la sexualitat humana –si és que se’n pogués seguir dient així– es manifestaria exclusivament segons un patrons biològics, estrictament animals i sense control social. I tot fa pensar que els mecanismes de dominació i desigualtat “naturals” encara serien pitjors del que coneixem.
UNA COSA és combatre els models propis del patriarcat que han suposat un sistema de discriminació socialment injust, moralment inacceptable i que ha provocat greus patiments personals. Però els patrons nocius s’han de combatre amb altres patrons a l’altura del progrés cultural aconseguit en cada moment, tot i saber que encara no hem arribat a cap cim moral i que, per tant, en el futur caldrà seguir avançant a favor de la dignitat humana. Tot, menys quedar en mans d’una suposada i inexistent “bondat natural” que, ho sabem de sobres, no es guia pas per determinants morals sinó, principalment, de supervivència.
PENSAR, ingènuament, que sense models socials i culturals es pot viure amb més llibertat –com aquests pares que no volen que es tracti els seus fills segons cap patró de gènere perquè puguin triar en el futur–, és una bestiesa. Sense patrons –si fos possible– no només quedaríem més a mercè de la brutalitat de la natura, sinó que creixeríem en una perillosa vulnerabilitat psicològica i incertesa social que ens abandonaria a tota mena de fàcils manipulacions.
CAL EDUCAR en models socials positius i que alhora facilitin un pensament crític i autocrític que fins i tot permetin a l’individu madur, segons el seu criteri, superar moralment allò que se li ha transmès. Però deixar-lo indefens per mor d’una fal·laç idea de llibertat és condemnar-lo a la pitjor de les barbàries. La llibertat no prové de la manca de condicionaments sinó de la capacitat de prendre’n consciència i, fins on es pugui, d’aprendre a lluitar àrduament per millorar-los per a les generacions que els heretaran.